"D'aquí un temps no entendrem l'oposició a les superilles"

Com que soc a Gràcia i he d’anar cap al Raval, hauria d’agafar la línia 3 del metro. Esclar que, ben pensat, millor hi vaig caminant. El metro sempre va ple, no hi ha manera de seure, sempre ple de turistes. Podria baixar amb els Ferrocarrils… però no, també van plens de turistes. Doncs baixaré caminant per la Dreta de l’Eixample i faig uns quants trams de Consell de Cent, que ara no té cotxes i és més agradable. Bé, agradable per a mi, perquè els veïns estan que trinen (per no parlar dels comerciants).

Les ciutats són complicades i, diuen els experts, cada cop ho seran més. De problemes de convivència n’hi ha hagut sempre, de lluites per controlar l’espai també. Però els consensos que durant segles van funcionar són ara més difícils. A la ciutat hi ha més col·lectius que mai, i els seus interessos són sovint contradictoris. El que vol un veí no és el mateix que el que vol el comerciant, o el visitant, o qui està de pas, o qui ve de fora a treballar.

Com solucionar el conflicte? De qui és la ciutat? En parlo amb un dels homes que més saben del tema, el geògraf Oriol Nel·lo. Nel·lo sosté que tots tenim dret a la ciutat, que no és més dels uns que dels altres, no pertany més als que hi van néixer que als que acaben d’arribar, més als que no en surten o als que hi venen només per unes hores. Però el debat hi és, i és intens, sobretot al voltant de dos elements especialment polèmics: els cotxes i els turistes. “Durant anys es va veure el cotxe com un símbol de progrés i les ciutats es transformaven per adaptar-se al cotxe. A Barcelona es van destrossar barris per guanyar espai per al cotxe, i si les coses no haguessin canviat, la destrucció hauria estat encara més intensa, tallant barris com el Raval o Gràcia. Darrerament, però, el cotxe s’ha vist com un problema ecològic i sanitari, i això ha col·locat el vianant en el centre de la vida urbana. El problema és que la dicotomia ciutadans vs. cotxe no és exacta, perquè els cotxes també els condueixen persones”, diu Nel·lo. “Les administracions han d’actuar perquè el que està passant amb el clima obliga a actuar, i això només ho poden fer les administracions, no es pot deixar en mans del mercat. Cal actuar amb l’ús dels cotxes i també amb la gestió del turisme, una indústria pesant que té un impacte molt gran”.

El geògraf veu en la ciutat no el problema sinó la solució. “El que no pot ser és fer ciutats inhabitables i empènyer la gent a viure fora, perquè això consumeix molt de sòl i requereix invertir molts diners en serveis i en transport. La mobilitat ha de ser un dret, no una necessitat, i amb la disgregació urbana passa a ser obligatòria. La disgregació, el fet de viure més separats, surt molt cara a l’erari públic i és molt poc sostenible des d’un punt de vista ecològic”. La solució passa pel carrer Consell de Cent, doncs? “Sí, exactament. La idea de les superilles va néixer a Barcelona els anys 30 del segle passat i és una molt bona idea, que afavoreix la diversitat d’usos. I ha d’anar a més. Ara mateix la resistència és molt forta, però amb el temps el que ens semblarà increïble no és que s’hagi fet, sinó que tanta gent hi hagi estat en contra”.