Han caigut quatre gotes. Oidà. Ha baixat una mica la temperatura. Oidà. Hem après quatre coses. Oidà. Un oidà sempre va bé, diu molt amb molt poc. És el que acostuma a passar amb les interjeccions, és a dir, paraules que expressen un estat d’ànim o una impressió de qui les diu, pròpies, esclar, del registre oral i col·loquial. No totes arriben a entrar als diccionaris, però si ho fan és que han triomfat: és a dir, que molts parlants les han fet seves i han guanyat prestigi literari: oidà l’han utilitzat escriptors il·lustres com Joaquim Ruyra o Antoni Rovira i Virgili, precisament un d’origen gironí i l’altre tarragoní, que són les zones on sembla que encara es fa anar. Oidà.
Ha passat una cosa semblant amb pafart (o paifart, segons la zona). Es conserva a nord i sud, bé, en aquest cas tot indica que més al sud, i no només de Catalunya sinó també cap al País Valencià. Potser tant oidà com pafart devien arribar a ser generals en algun moment perquè tots dos surten tant al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el DIEC2, com al de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el DNV. Disputes academicistes a part, els dos diccionaris es complementen a la perfecció i el de l’AVL fins i tot incorpora l’àudio de les paraules que recull, amb la pronúncia occidental, esclar. Ah, per cert, que pafart, per als que no la teníeu controlada (com jo mateixa), vol dir golut, molt menjador. Té un origen ben transparent: pa + fart. També deriva de pa (tot i que és més difícil d’intuir) panoli, resultat d’ajuntar pa + en + oli, que és com als parlars ebrencs i valencians diuen pa amb oli: de la simplicitat de la menja (tot i que en molts llocs panoli també és una coca dolça) es va passar a la simplicitat humana, i un panoli (un pamboli, a Mallorca, la versió oriental) és un beneitot. Del valencià va saltar al castellà, on té un dring castís. El DIEC2 se n’ha desentès però al DNV sí que l'hi trobareu.
Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua (en línia des del 2014)
