Tranquils, no m’he trastocat, auliva és una paraula catalana i surt al diccionari! Sí, ja sé que no surt al normatiu (DIEC2), però és que tant se val. ¿Des de quan un diccionari ens ha de dir què podem dir i què no? Des de sempre, sí, d’acord. La situació peculiar (parlant en plata) del català ens obliga a estar contínuament a la defensiva i amb el diccionari a la mà. Però relaxem-nos, que és estiu i tota cuca viu. Si almenys aquest article serveix perquè a cap altre nen li passi mai més que la mestra li digui que tomaca s’ha de dir tomàquet, ja em donaré per satisfeta. Ho tinc clavat aquí. Devia fer 1r o 2n de primària. Per quins set sous no podia dir ni escriure la tomaca, que era com en dèiem tota la classe, mestra inclosa? A més, és que surt al diccionari normatiu i tot! Que no us confonguin. Ens podem posar d’acord per crear un estàndard (com tenen la majoria de llengües de cultura), que tindrà els seus usos, i podem defensar-lo a peu i a cavall, però alhora cada parlar té una personalitat pròpia i això és riquesa, no embastardiment. Cada cosa al seu lloc. Ho sabia molt bé mossèn Alcover i per això va començar el projecte faraònic del Diccionari català-valencià-balear, avui a un clic de qualsevol amb accés a internet i ganes de xalar. Hi trobareu auliva, però també aumetlla, aubaga, aubergínia, aubercoc i tantes altres paraules que en bona part del català occidental i al parlar tarragoní diem així. I per molts anys!
Diccionari català-valencià-balear. A.M. Alcover i F. de B. Moll. En línia des del 2002.
