Crims i crònica negra a les illes famoses pels seus animals: un viatge a les Galápagos

BarcelonaLes Galápagos són un dels pocs llocs del planeta on encara regnen els animals. Tots els turistes que hi arriben, de fet, ho fan més interessats en les bestioles que no pas en les persones. Quan fa unes hores que ets a les Galápagos vas normalitzant que un lleó marí estigui prenent el sol en un banc del passeig marítim o que una iguana et miri de reüll mentre demanes un gelat. Els animals són per tot arreu. És un paradís per a qui estima la natura. I també tot un repte per al planeta, ja que protegir-les costa. El parc nacional de les Galápagos va crear-se el 1959, incloent-hi 40 milles nàutiques al voltant de cada illa, però fa pocs anys, a petició dels habitants de les illes, es va ampliar l’àrea protegida al mar per crear la reserva marina Hermandad, que connecta amb les aigües territorials de Costa Rica, Panamà i Colòmbia. La idea era crear un gran passadís per protegir els moviments dels peixos entre el continent i les illes, ja que els pescadors s’esperaven al voltant del parc natural, per pescar durant els moviments migratoris dels bancs de peixos o les balenes, abans que entressin en aigües protegides. Altres, directament se salten la llei, com va passar el 2017 amb el pesquer xinès Fu Yuan Yu Leng 999, enxampat amb 300 tones de pesca il·legal dins de les aigües del parc.

El nou repte que afronten les illes és l’excés de turisme. L'última dècada la xifra de visitants s’ha multiplicat per tres, a mesura que els preus són més assequibles. Els últims anys han crescut les places d’hotel barates i han aparegut els primers apartaments turístics a la capital. També han abaixat els preus dels vols i s’han creat excursions d’un sol dia molt més econòmiques que els tradicionals viatges llargs dalt d’un vaixell. La mateixa Unesco ha alertat del perill que suposo el creixement del turisme per a un entorn fràgil com aquest.

Els vols provinents de Quito i Guayaquil aterren en dos aeroports diferents. Un es troba a Baltra (Seymour Sur), una illa petita just al nord de Santa Cruz, l’illa més poblada. Aquí els nord-americans van improvisar una pista d’aterratge durant la Segona Guerra Mundial per patrullar la zona. I d’aquella instal·lació militar en va sorgir el primer aeroport comercial local. Els militars nord-americans, per cert, van exterminar totes les iguanes de Seymour per evitar que creuessin la pista d’aterratge. Les van convertint en unes víctimes oblidades de la Segona Guerra Mundial. L’ésser humà és així, quan té altres prioritats. Els homes sempre són una amenaça per a la natura, ja sigui en forma de pesquers xinesos, de creuer gegant ple de jubilats europeus o de militars nord-americans.

L’aeroport de Seymour és la porta d’entrada a l’illa de Santa Cruz, on hi ha Puerto Ayora, la població més gran de les Galápagos, amb més de 14.000 habitants. Per arribar-hi t’enfiles a un vaixell que porta els cotxes de Baltra a Santa Cruz en menys de 10 minuts. Després, menys d’una hora de carretera per una illa verda, plena de volcans apagats, llacs i les primeres reserves de tortugues gegants. Puerto Ayora ha crescut moltes gràcies al turisme. I sempre, amb una barba omnipresent, la de Charles Darwin. El seu rostre apareix cada dos per tres en forma d’estàtues, samarretes, clauers, nom de bars o d’un còctel. Una barba blanca omnipresent. Durant els seus cinc anys de travessia a l'HMS Beagle, el científic britànic va estudiar l’evolució, la distribució i els canvis de les espècies, una feina de camp clau per poder anar bastint la teoria de la selecció natural, que plasmaria en la seva coneguda obra L'origen de les espècies. Publicada el 24 de novembre del 1859, l’obra defensava l'evolució per descendència comuna gràcies als estudis fets en llocs com aquest arxipèlag, on el 95% de les espècies són endèmiques. Per protegir les espècies, es va crear l'Estació Científica Charles Darwin, no gaire lluny de Puerto Ayora, on opera un centre de criança de tortugues gegants. N'existeixen 13 espècies diferents només a les Galápagos, algunes tan velles, que potser ja vivien quan Darwin va ser per aquí.

Una estàtua del britànic marca el lloc exacte en què el 16 de setembre del 1856 va trepitjar les Galápagos per primer cop, a San Cristóbal, l’illa més oriental. Aquí hi ha el segon aeroport, més modern que el de Seymour. San Cristóbal és una illa plena de lleons marins pel passeig marítim on ha crescut molt l’oferta per dormir i fer excursions. L’oferta és variada: tens experiències de tot just tres hores per nedar una estona a alta mar i veure taurons, però també creuers de 17 dies dalt d’un veler o un catamarà on no falta res. Naus amb tripulació que parla anglès –ja que solen ser per a turistes nord-americans– que visiten totes les illes, incloses les més allunyades de totes: Wolf i Darwin. Unes illes deshabitades a un dia de navegació al nord on no es pot ni baixar a terra. Però on alguns valents van, ja que és l’indret del planeta on hi ha més taurons. Taurons de totes les mides i de totes les races, nedant per tot arreu. Cal coratge, per saltar a l’aigua.

La capital de San Cristóbal és Puerto Baquerizo Moreno, la capital de les Galápagos, tot i tenir menys habitants que Puerto Ayora. A Puerto Baqueizo Moreno fan nit els turistes que tenen menys pressupost. Molts caminen una horeta cap al sud per banyar-se en platges on pots estar sol i tornen al centre de la població de nit per fer una cervesa o un cafè, ja que a les illes tenen plantacions cafeteres. Va ser precisament en aquesta illa on es va fer per primer cop una plantació el 1869, quan Manuel Julián Cobos va contractar uns francesos per ajudar-lo. Cobos era tot un personatge. Als afores de Puerto Baquerizo Moreno encara es pot veure la seva vella casa, ara destruïda. Ell va ser el responsable de la colonització amb èxit de l'illa, la tercera del govern equatorià, que buscava valents per anar a viure a unes illes salvatges. Moltes persones van intentar-ho i gairebé totes van fracassar. A finals del segle XIX les illes quedaven a setmanes de navegació, sense gaires recursos. Cobos va trobar fonts d’aigua natural i va anar fent fortuna, tant amb el cafè com amb la producció d’oli de tortuga, assecant la pell dels lleons marins i pescant. Però la duresa de l’escenari i el poder li van fer perdre el control dels seus actes: va esdevenir un dictador que no respectava els treballadors, als quals agredia i negava els drets. El 1904 va ser assassinat per uns treballadors de la seva finca, tips d’ell. Un dels crims d'unes illes on els pocs homes que viuen, han demostrat certa tendència a barallar-se. La crònica negra local és sorprenent.

De Puerto Baquerizo Moreno surten els vaixells cap a les dues illes aïllades del sud, la Española i Floreana. A la Española no hi viu ningú. És un espai preciós amb algunes tortugues endèmiques i on el rei és el mascarell camablau, l’ocell de potes blaves tan estimat per la població local. A Floreana si que hi viuen persones, tot just unes 100, gairebé totes al petit port de Puerto Velasco Ibarra. Quan baixes a terra, passes per un far, una oficina d’immigració on ningú recorda l'últim cop que va treballar algú i una pista de futbol sala que és plena d’iguanes terrestres que prenen el sol. I aquí es va viure el crim més misteriós de tots.

Floreana va ser durant segles un refugi per a pirates i baleners. Mariners durs, que tenien els seus racons en illes desertes on fer escala. En una època en què les comunicacions eren precàries, era normal que un vaixell que estigués més d’un any navegant deixés cartes en llocs estratègics, amb l’esperança que una altra nau fes de carter. És a dir, si encara et quedaven com a mínim sis mesos de navegació, es deixaven cartes destinades a Londres, Lisboa o Nova York, amb l’esperança que una nau que hi anés els mesos vinents les trobés. A Floreana, quan encara no es deia així, hi havia un d’aquests llocs de correus improvisats, a la badia nord. Algú havia agafat un barril per convertir-lo en la bústia, on es guardaven les cartes. La tradició s’ha perpetuat i avui en dia els visitants que hi van deixen postals destinades als seus éssers estimats, sense necessitat de posar-hi segell. Quan les deixes, mires a la bossa de plàstic dins del vaixell si hi ha postals destinades a llocs propers a casa teva. Si vols, les agafes i, un cop a casa, les envies. Sempre hi ha postals de catalans, com a mínim una. No falla.

I així es perpetua la tradició en una illa preciosa, però a la vegada ben dura, fet que va provocar que no poguessin quedar-s'hi europeus que la volien colonitzar, com uns noruecs que van fracassar en intentar posar en marxa una planta de conserves de peix. El 1929 Floreana va quedar-se buida de nou. Va ser llavors quan van arribar-hi el doctor alemany Friedrich Ritter i la seva amant, Dore Strauch, que van abandonar a Berlín les seves parelles. Tots dos volien viure despullats i aïllats com si l’illa fos el jardí de l'Edèn, ja que practicaven el naturisme. Però la sort no els va somriure, ja que poc després van arribar una nova parella d’alemanys, Heinz i Margret Wittmer, que tenien la mateixa idea. Les dues parelles van aprendre a respectar-se, però mantenint les distàncies. Uns despullats per una banda, els altres parint fills per l’altra. Però la cosa va complicar-se encara més el 1932, quan va plantar-se a Floreana un grup estrany: la baronessa Eloise von Wagner Bosquet, una austríaca que venia acompanyada de tres homes. Lorenz i Philippson, dos gigolós que havia conegut a Viena, i Valdivieso, un equatorià que treballava per a ells. I tots eren amants de la baronessa, pel que sembla. Von Wagner va començar a passejar-se amb poca roba, un fuet de cuir i una pistola, mentre afirmava que construiria un hotel. Aquell grup va acabar amb el fràgil equilibri de l'illa, ja que les altres parelles van sospitar que Von Wagner aconseguia interceptar el correu que arribava, mentre enviava cartes a diaris alemanys exagerant la vida de Floreana, segurament per atreure viatgers. Ritter, Strauch i els Wittmer desconfiaven d’aquell grup, que ara s’estimava i ara s’odiava, amb agressions físiques incloses. Un dia, però, Philippson i la baronessa van desaparèixer sense deixar rastre. Lorenz afirmaria que havien pujat a un vaixell que anava a Tahití, però ningú havia vist cap vaixell, aquells dies. A la que va poder, Lorenz va fugir de l’illa a la barca d’un noruec, però pocs dies després els seus dos cossos van ser trobats deshidratats en una illa propera. De la baronessa i de Philippson no se’n va saber mai res.

La història es faria famosa gràcies a un mariner britànic que, de pas, va gravar amb una càmera de cinema la baronessa i els habitants de Floreana. Però especialment gràcies al llibret de memòries de Dore Strauch, que va tornar a Alemanya quan el doctor Ritter va morir per culpa d’aliment en mal estat. Strauch va titular el llibre, amb encert, Satan came to Eden (Satanàs va visitar l’Edèn), per referir-se a una illa on els Wittmer es van quedar i van obrir un hotelet i un negoci de tours turístics que encara gestiona la mateixa família. Als descendents els agrada més parlar de les tortugues que d’aquells fets del 1934. Ningú els pot culpar per no voler fer-ho.