“Crec que el meu primer amor també serà l’últim”

“Parlaré del meu primer amor, que en el meu cas crec que també serà l’últim”, diu el llibreter Guillem Terribas. Molta gent evoca el seu primer amor com un amor perdut. La seva història, assegura, és diferent. “A finals dels anys 60 els nens de Salt vivíem al carrer. Jugàvem, xerràvem i miràvem les noies, i les noies ens miraven a nosaltres. Entre totes aquestes noies hi havia una rossa d’ulls blaus que em tenia captivat. El seu pare era important, la veia inaccessible, la mirava com qui mira una actriu que li agrada”. 

Fins que una tarda en una reunió d’escoltisme ella se li va apropar i van començar a parlar. “Teníem 15 anys i vam viure uns estius preciosos junts”, rememora Terribas. El somni s’havia complert i ell va viure als núvols fins que el van fer aterrar. “Ella, que tenia més seny que jo, va decidir que encara no teníem edat per anar junts i es va allunyar. Em vaig quedar desolat, però també va ser una sort, perquè vaig conèixer països, vaig conèixer gent nova, vaig conèixer noies noves…” Terribas se’n va anar a la mili solter, al Sàhara Occidental, i mentre els seus companys rebien tres cartes de la nòvia, ell en rebia cinc o sis de persones diferents.

A ella, però, no l’oblidava: “Seguia buscant-la”. I un dia la va trobar. “Havia tornat de la mili i molts amics s’havien casat. Jo estava sol, caminant per un carrer de Girona, quan de sobte veig un cotxe vermell i, a dins, la noia rossa d’ulls blaus. Feia potser 10 anys que no parlàvem”, explica Terribas. En aquell moment va pensar “que si fos un home com cal arrencaria a córrer i li picaria al cotxe; li picaria al cotxe i li diria: «Hola, bona nit»”. Però mentre veia com el cotxe vermell avançava es va adonar que no ho faria, que no s’hi atreviria. “«Com que no!?», vaig dir-me a l’últim moment, i aleshores vaig arrencar a córrer, amb la bona sort que el semàfor es va posar vermell i el cotxe es va aturar”. 

Terribas va picar al vidre i ella el va reconèixer de seguida. Li va preguntar què feia, on anava, i ell li va contestar que no anava enlloc. “Vols pujar?”, em va preguntar. Vaig pujar i ja no n’he baixat mai més. D’això fa 47 anys".

En aquell cotxe vermell van reprendre la història que havien deixat als 15 anys. “Tenim dues noies i un noi i som avis: això de ser avi són les postres de la vida”, celebra Terribas, que de la seva dona en diu que és “una meravella”. “Tothom diu que tinc molta sort. Sí, el meu primer amor, la Marta, serà també l’últim”.