Cotxes de tots colors

Riudoms“No em trobaràs mai en cap bar. Treballo els set dies de la setmana. I dormo poc, molt poc. Compro cotxes que són una ferralla i els deixo completament nous. Però no els arreglo per vendre, no, sinó per al museu”, diu Marc Vidal, l’ànima de la impressionant col·lecció de cotxes d’època de Riudoms. Ara ja jubilat (s’ha dedicat professionalment a vendre vi), té tot el temps del món per al seu hobby. “Si em falta una peça, aparco el cotxe que estic arreglant i en començo un altre. Hi ha cotxes que els he tingut dos o tres anys arreglant-los; m’he hagut d’arromangar molt”, m’explica en Marc.

Alguns automòbils surten de tant en tant a “passejar”. Però la majoria fa anys que no es mouen. “Amb aquest Cadillac vaig fer unes quantes bodes: portava els nuvis el dia del casament a l’església, al restaurant, al lloc on volien fer-se fotos...”, recorda. No és casual que el Cadillac l’hagi col·locat al costat d’un Seat 600: són del mateix any, el 1959. Quin munt de diferències que hi ha entre els dos cotxes! El 600 té només l’indispensable. En canvi, el Cadillac té aire condicionat, un botó per apujar i abaixar les finestres... I si a la nit, quan venia un cotxe de cara, et descuidaves de canviar els llums llargs pels curts -a tots ens ha passat en algun moment-, es posaven els curts automàticament”, detalla en Marc. “L’únic inconvenient que té és aparcar. Fa quasi sis metres de llarg”, afegeix. “L’amplada del Cadillac és si fa no fa la llargada del sis-centó”, diu carinyosament en Marc. “Una de les singularitats del 600 és que les portes s’obren com si el cotxe volgués acollir el vent... -al revés de les dels cotxes actuals... i de les del Cadillac-. Si obries una mica la porta amb el cotxe en marxa, a l’instant quedava completament oberta”.

A més de cotxes antics, el museu acull motos, tractors, llaunes d’oli, assortidors de gasolina centenaris... Em crida l’atenció veure-hi també, penjats a les parets, alguns instruments de música (Marc Vidal, de jove, havia estat músic), una avioneta (és una de les primeres que va arrossegar una pancarta amb un anunci a les platges del litoral tarragoní) i dos antics -i grans- projectors del cinema de Riudoms, de la marca OSSA (Orpheo Sincronic Sociedad Anónima), més coneguda per les motos que va fer produir.

El museu permet fer-se una bona idea de l’evolució que ha experimentat l’automòbil. Hi ha materials que ja són història, com la fusta. Hi veig algun cotxe amb radis -sí, les rodes inicialment tenien radis, com les bicicletes- de fusta. Els colors també han anat canviant. Els primers automòbils eren tots negres (“Pinta el cotxe del color que vulguis mentre sigui negre”, deia Henry Ford, el fundador de la companyia Ford). Al museu n’hi ha de tots colors, com ara un Citroën petitet de color groc, conegut amb el renom de Le petit citron (la petita llimona) i un Ferrari vermell, el mateix model de cotxe que conduïa Magnum per Hawaii a la popular sèrie que es va emetre els primers anys de TV3. “L’original de Magnum és al museu de l’automòbil de Petersen, a Los Angeles. Vaig poder veure’l fa uns anys en un viatge que vaig fer als Estats Units, on vaig visitar museus de l’automòbil terriblement macos”, diu en Marc.

Tots els cotxes d’aquest museu estan nets com una patena -quin tip de passar el drap de la pols es deuen fer, penso-. Per això els de colors vius ho són encara més. En marxo tot pensant si els conductors que tenen cotxes de colors cridaners condueixen amb més nervi.