Els concursos per veure qui salta més nascuts entre el gel i les balenes

BarcelonaEscorxar una balena dona molta feina. Tanta, que era cosa de tot el poble. Durant segles, els inuit, el poble dels habitants de l’Àrtic mal anomenats “esquimals”, han caçat balenes per sobreviure. Un animal tan gros permet tenir aliment, roba, oli i el que faci falta. La pesca de la balena era central en el dia a dia de les comunitats que vivien al nord del Canadà, Alaska o Groenlàndia. Tant, que bona part del seu folklore i moltes de les seves tradicions provenen d’aquesta activitat. Una d’elles, encara que sembli estrany, és la manera de saltar. Sí, entre els inuit hi ha una gran passió per fer saltirons. Tant, que n'han creat competicions.

Expliquen que els homes que sortien a buscar balenes podien passar dies fora de casa. A vegades una balena apareixia en una platja llunyana o atrapada al gel. Altres cops calia anar a buscar-la on fos, a dies a peu dels seus llogarets. Un cop se'n caçava una, un jove era enviat de tornada a casa corrent tan ràpid com podia per entregar el missatge, perquè tota la població ajudava a escorxar l’animal i transportar-lo. Doncs bé, els inuit van crear un codi per poder anar per feina i no perdre temps que consistia que un cop el jove missatger s’acostava prou al poble per ser vist des de la distància, feia un salt ben alt amb les dues cames alhora, aixecant-les tant que gairebé tocaven amb el front. A la vila, quan a l’horitzó veien aquest salt, sabien que volia dir que hi havia balena. Llavors es preparaven ràpid sortint en processó cap a la direcció on els havien marcat, i anaven mantenint contacte visual amb el missatger, que els marcava el camí. Saltar era vital per sobreviure en una zona on se't podia trencar el gel sota els peus. I on perseguint un animal et tocava saltar sobre trossos de gel en moviment. Així que van néixer un munt de jocs per estar en forma. I de l’entrenament es va passar a les competicions, primer en els dies festius i en temps moderns, en els coneguts com a Jocs natius.

El més important és el que es fa cada any a Alaska, però també n'hi ha al Canadà i Groenlàndia. Dins d’aquests Jocs Olímpics de l’Àrtic, els concursos de salts són els més espectaculars. N'hi ha diferents versions. Una és el salt amb una sola cama, en què el participant està dret. Sense poder moure’s del lloc, movent el cos de baix a dalt, agafa impuls per fer un salt en què amb una cama intenta tocar un objecte penjant del sostre a un altura que va oscil·lant a mesura que avança la competició. Ara bé, només pot aterrar amb la mateixa cama amb què ha tocat l’objecte. Si es recolza amb els dos peus o amb l’altra cama, perd. En el concurs de salt amb dos peus també toca fer un salt agafant impuls sense cap mena de carrera: estàs dret, t’ajups i fas un salt amb les dues cames cap endavant per tocar l’objecte que penja d’una corda. Cal tocar-lo amb les dues cames, que queden per sobre del cap. El rècord masculí és de 2,68 metres, i el femení, d'1’98. Hi ha un tercer concurs, nascut de la necessitat de practicar l'elasticitat i tenir les cames fortes per poder caçar: el concurs de salt de genolls. En aquest cas el concursant està de genolls a terra i ha de fer un salt endavant aterrant dret. Salts curts però que requereixen una gran força i tècnica.

Tots aquests esports servien per unir la comunitat, però també per adaptar-se a una vida molt dura. Tan dura era la vida, que hi ha un altre esport local: el concurs d’orelles. Dos participants seuen cara a cara amb uns tendons de balena convertits en corda que els uneixen les orelles. La idea és moure el cap endarrere tan fort com puguis per aconseguir que el teu rival cedeixi, mogui el cap endavant i, per tant, perdi. El sentit del joc? Aprendre a suportar el dolor. Fer-se fort. Era un joc que ensenyava als joves que viure a l’Àrtic era molt dur. Encara ho és.