Els quadres i murals de Cinta Vidal són reconeixibles allà on vagin: mons que desafien les lleis de la gravetat i perspectives que obliguen l’ull a veure tot allò que ens envolta d’una forma diferent. Entre els edificis blancs coberts de plantes i els mobles que floten i les persones que cohabiten s’hi troba un detall que es repeteix sovint: els gats.
Perquè Cinta Vidal sempre ha sigut una persona de gats. “A casa vam tenir un gat que va viure 18 anys amb nosaltres. Es deia Corneli i el vam estimar molt”. Tant, que la botiga de joguines de la seva mare, a Cardedeu, es diu El Gat Corneli. A la botiga hi ha un mural de la pintora on, esclar, hi surt el gat enmig d’una explosió de joguines.
Les que també apareixen -sovint d’amagat- als quadres i murals de la il·lustradora són la Rita i la Caliua, les dues gates que viuen amb ella. “A la protectora de Granollers em van dir que hi havia dues gates que ningú volia perquè ja no eren cries. A més, havien de ser adoptades juntes: havien tingut una vida molt dura i tenien un vincle molt fort entre elles”, explica Vidal. Així que les va anar a veure i de seguida se’n va enamorar.
“De seguida es van adaptar al pis. Surten per la teulada i van i venen quan volen. Quan estic pintant els encanta ser per allà a prop, i si poden intenten posar-se’m a la falda, sobretot la Caliua”. A l’hivern, la falda és el seu lloc preferit, explica Vidal. “De vegades m’agafa el braç i aleshores no puc pintar”.
A casa, però, qui mana és la Rita. “És tranquil·la i serena, és més madura i és qui marca el territori. La Caliua té un caràcter més de nena petita, i és més poruga. Quan vivia al carrer devia passar-ho malament i li ha quedat la por als sorolls o als moviments ràpids”, explica Vidal. Alhora, és una gata “molt connectada a les emocions i que llegeix molt bé els estats d’ànim”. De fet, la manera de ser de la Caliua la va convertir en la protagonista d’un conte il·lustrat, Capgirat (Bindi Books), escrit amb Alba Dalmau. “Al conte s’espanta i s’amaga, i en algun moment també hi apareix la Rita amb les seves paraules sàvies”, detalla la il·lustradora.
Sovint Vidal es veu a si mateixa com una barreja de totes dues: “M’agrada molt la serenor que tenen davant del món. Jo tinc la serenor de la Rita i, de vegades, l’ansietat de la Caliua”. D’elles, sobretot quan alguna ha estat malalta, diu que ha après a ser responsable d’un altre ésser viu. “De cuidar algú altre se n’aprèn molt”, conclou.
