Centenars de càntirs per veure i beure
El càntir no és només un atuell tradicional, també n’hi ha de disseny contemporani. El Museu del Càntir d’Argentona n’acull una excel·lent col·lecció
ArgentonaTrobo molt encertada la iniciativa que, d’un temps ençà, du a terme el Museu del Càntir d’Argentona d’encarregar un càntir a un dissenyador cada any, amb motiu de la Festa del Càntir. Se’n fa una tirada de 3.000 exemplars i es venen amb facilitat. El d’enguany, en forma d’elefant amb la trompa amunt, ha sigut dissenyat per l’arquitecte Oscar Tusquets.
Aquest museu és tradició i modernitat. També acull exposicions d’art contemporani. És un espai molt visual: els que parlen són aquests magnífics atuells rústics. No hi ha gaires textos: les lletres no són protagonistes. De fet, si se n’eliminés alguna, com la erra de càntir, no passaria res, perquè ningú la diu.
Visito tot el recinte guiat per Oriol Calvo, que fa una pila d’anys que n’és el director. L’Oriol m’explica que els primers càntirs, de mil anys abans de Crist, eren per a rituals. Feien una funció de setrill, per untar difunts amb oli sagrat i per a altres cerimònies religioses. També em comenta que l’idil·li entre Argentona i el càntir va iniciar-se al segle XVII, a causa d’una greu epidèmia: la gent va adquirir el costum de posar el dia de Sant Domènec (4 d’agost) aigua beneïda en càntirs nous, els únics que preservaven les propietats remeieres que s’atribuïen a l’aigua de les fonts d’Argentona.
El que més defineix el càntir és que manté l’aigua ben fresca. “¿Saps que el càntir pot arribar a refrescar l’aigua fins a 13 graus menys que la temperatura ambient? ¿I que els càntirs de terrissa negra fan l’aigua més fresca, i en canvi els envernissats no la poden refrescar, ja que no transpiren?”, em diu l’Oriol mentre em mostra una mena de càntir tot envernissat de verd, de tres nanses, especialment cobejat pels col·leccionistes. És l’anomenat doll. Va ser utilitzat a Cadaqués fins ben entrat el segle XX, ja que l’aigua corrent no va arribar a les cases d’aquest poble de l’Alt Empordà fins al 1955.
Escolto l’expert mentre passegem per les sales i observo una gran diversitat d’atuells. Hi ha càntirs de vidre, càntirs de barca -amb la base molt ampla, per aguantar el balanceig de les ones-, càntirs de fusta i suro -per als llocs on la terrissa no és adequada, per la seva fragilitat, com als trens-; càntirs tipus cantimplora -per dur d’excursió: en ser plans dels costats, no destorben en caminar-; càntirs de nevera, baixets -així hi caben-; càntirs de regadora -per regar les plantes-; càntirs modernistes, càntirs noucentistes... i un llarguíssim etcètera.
“Aquest exemplar, amb un forat a la base, va sortir de les voltes de l’església d’Argentona”, em diu l’Oriol. “Molts càntirs defectuosos de la cuita o que ja no servien -de tan fer-los servir!- es van reaprofitar per farcir l’interior de les voltes -els anomenats carcanyols-d’esglésies, monestirs, palaus, hospitals... ja que fan molt volum i pesen poc. Així, aquests espais quedaven enfortits sense haver de fer servir bigues o altres elements constructius -subratlla l’Oriol-. I com que tenim una informació molt precisa de quan es van fer les edificacions, això ens permet datar els càntirs -assenyala-. Per exemple, aquest de l’església d’Argentona ha de ser del segle XVI -remarca-. I gràcies a això tenim càntirs de moltes èpoques”.
D’entre els més singulars del museu jo destacaria els càntirs d’engany, que serveixen per fer broma. Són càntirs amb uns quants brocs, tots tapats menys un. És molt probable que qui no el conegui es mulli en voler beure a galet.
“Mira aquest, de Miravet -em diu l’Oriol-. És de doble engany”. “Què vol dir, de doble engany?” “Doncs que, a més de tenir molts brocs tapats, no se sap on és el forat per omplir-lo”, em respon, mentre tomba aquest atuell i em mostra el secret: “S’omple per aquest forat de la base. Aquí hi ha un tub que va fins a mitja altura del càntir”.
Em vindria tant de gust beure d’algun d’aquests càntirs que acabo de veure! Ara bé, dels que no m’atreviria a beure és dels quatre dissenyats per Picasso: n’hi ha un amb forma de cap d’home, un de dona, un de peix i un d’ocell. I això que, segons em diu l’Oriol, com tots els del museu -menys els d’engany-, van la mar de bé.
