Carlos Francos: "A Catalunya falten oportunitats per fer circ"

El pares del Carlos se'n feien creus. No entenien ni com ni per què, però sense adonar-se'n la criatura se'ls escapava del bressol i apareixia en un lloc diferent de la casa. "Els ho vaig fer passar malament, però al final s'hi van acostumar", explica rient el Carlos, que de més gran feia empal·lidir els monitors del cau quan s'enfilava a l'arbre més alt i saltava d'un lloc a un altre. Ara, més que fer patir, fa que el públic es quedi bocabadat quan fa salts mortals enmig de la pista de circ. Amb 24 anys, el Carlos Francos ja treballa amb una de les companyies de circ contemporani més importants del món, la canadenca The 7 Fingers, fundada per exartistes del Circ du Soleil. Paral·lelament, també ha creat amb un amic el seu propi projecte a Barcelona, La Kanija.

Aconseguir formar part d'una companyia com aquesta no és fàcil, per això quan un dia el Carlos va veure que als missatges d'Instagram n'hi havien enviat un per fitxar-lo va al·lucinar. "Em van dir que havien vist els meus vídeos i que era just el que buscaven. No m'ho podia creure". Al seu compte @lakabraloka –el nom el va triar pels acudits que feia amb els amics– hi publica les actuacions i assajos que fa de salts mortals, trampolí i la seva especialitat, el doble màstil. Quan ho explica per videotrucada des de San Francisco, on estan de gira, encara no s'ho acaba de creure i remarca la "sort" que ha tingut.

Viure del circ "és molt difícil", assegura, sobretot en llocs com Catalunya, on no hi ha la mateixa cultura que en altres països com el Canadà o França. "Allà ens porten 50 anys d'avantatge amb el circ, hi ha moltes més ajudes". I ho compara amb el teixit circense català, la gran majoria del qual és autogestionat. "Falta més ajuda institucional. A Catalunya hi ha poques oportunitats per fer circ i tenim molt de potencial".

El Carlos reconeix que ell mateix, abans de començar a estudiar circ amb 18 anys, no tenia gaire idea de què era, més enllà del "tòpic amb pallassos i gent fent acrobàcies", però sí que sabia molt de parkour. "Vaig començar a practicar-ne amb 12 anys mirant videotutorials de YouTube". Era el 2009 i encara es tractava d'una pràctica molt "poc coneguda" a Catalunya. El parc de l'Espanya Industrial, a prop de casa seva, es va convertir en l'espai on passava les tardes practicant salts d'una barana a l'altra o bé rodant per terra després de caure des de llocs elevats. Seria lògic pensar que entre salt i salt s'hagués trencat alguna cosa, però no. Ni un sol os, assegura ell.

La decisió d'estudiar circ va ser un salt al buit. Suposava pagar 3.000 euros anuals durant quatre anys per poder estudiar una disciplina amb la qual veia "impossible" poder guanyar-se la vida. "Fins aquell moment havia fet tot el que s'esperava de mi: treure bones notes, cursar batxillerat per anar a la universitat... però no era el que em feia feliç", recorda el Carlos, que explica com l'últim any de batxillerat se sentia molt desmotivat perquè no sabia què fer amb el seu futur. "Ja havia repetit un cop i els professors em preguntaven què m'agradava fer. Jo els deia que parkour, i ells em deien: «D'això no en pots viure»". La idea d'apuntar-se a l'escola de circ de Barcelona, de fet, va ser iniciativa de la seva mare. Quan va començar amb les classes va sentir que se li obria "una porta enorme". "El circ m'ha salvat la vida, em va ajudar molt psicològicament en un moment que no estava bé".