La carta que revela el seu amor pel president Kennedy

Sant Cugat del Vallès“Quan vaig conèixer el Jack, vaig quedar immediatament enlluernada pel seu carisma i ens vam enamorar profundament. Em va dir tantes vegades que es volia casar amb mi, jo el feia riure i oblidar les seves preocupacions. La seva esposa no l’estima, és un matrimoni de conveniència que el té martiritzat. No es mereix una cosa així, i així li vaig dir a la seva esposa. No tinc por”.

Aquest text que parla del Jack –es refereix al president nord-americà John Fitzgerald Kennedy– és un dels fragments de la carta que l’artista, cantant, model i sex symbol Marilyn Monroe va escriure el 25 de juliol del 1962, avui fa exactament 49 anys. És, probablement, la seva última carta. Fa poc que ha sortit a la llum.

“Un dia del 2014 vaig rebre una trucada d’una persona de Saragossa. M’havia localitzat perquè jo soc autor de diversos llibres sobre la Marilyn. Em va dir que tenia una carta escrita a màquina signada per M.M. i que sospitava que era de Marilyn Monroe. Va fer-me-la arribar i de seguida li vaig respondre que no hi havia dubte: era de la Marilyn”, m’explica en Frederic Cabanas, pintor i escriptor, que pertany a una històrica i dinàmica nissaga de Sant Cugat del Vallès.

La carta anava destinada a l’escriptor Truman Capote, amic íntim de la Marilyn, que aleshores s’estava a casa nostra (a Palamós). “No sé com carai va arribar a aquesta persona de Saragossa. I no crec que arribés al seu destinatari, Truman Capote”, em diu. “I per què no li va arribar?”, li pregunto. “Si l’hagués llegit, les seves declaracions posteriors a la mort de la Marilyn haurien sigut molt diferents”.

L’estoig on va viatjar la carta, al museu

“Pot ser que Capote rebés l’estoig amb el qual es va enviar la carta però no la trobés, perquè estava molt ben amagada”, em diu. “Vine, vine... Aquest és l’estoig on va viatjar la carta”. És l’estoig d’un bolígraf Montblanc que el mateix Capote havia regalat a la Marilyn. “A la cara interior de la tapa hi havia un cartró daurat, fet a mida, que ocultava la carta plegada”, em diu Cabanas, que ha explicat detalladament aquesta història al llibre La carta secreta de Marilyn Monroe. “I per què la va enviar amb un estoig i no amb un sobre?”, li pregunto. “Temia que la interceptessin. Estava espantada –la carta ho posa de manifest–, feia temps que notava que els telèfons de casa seva estaven intervinguts. Quan sortia de casa solia dur monedes per trucar des d’una cabina. I això no crec que ho sabés: sembla que casa seva també estava plena de micròfons”.

L’estoig de la carta és una de les últimes peces que s’han incorporat a la col·lecció de la Marilyn Monroe que es troba a la Casa Museu Cal Gerrer, un edifici premodernista que va acollir una fàbrica de ceràmica, situat al rovell de l’ou de Sant Cugat, a la plaça d’Octavià, davant del monestir. La col·lecció conté una munió de postals, discos, revistes, fotografies, segells, cartells de pel·lícules i objectes personals de l’actriu nord-americana. I llibres. Molts llibres que parlen d’ella i llibres on surten fotos seves.

La passió de Cabanas per “apropar-se” a la Marilyn l’ha dut lluny, i a aprendre anglès de gran. “A Nova York vaig buscar el lloc on es va rodar la mítica escena de The seven year itch (La tentación vive arriba), en què l’aire d’un respirador del metro li aixecava les faldilles. Jo sabia quina cruïlla era, però no em va ser fàcil trobar el lloc exacte. Molts novaiorquesos no sabien de qui els parlava. En un restaurant, el cambrer em va respondre: «Qui és aquesta senyora?»”. Quan finalment va trobar el lloc, en Frederic Cabanas va posar-hi al terra les sandàlies blanques que duia la Marilyn en aquella mítica escena, que ell mateix havia fet fer idèntiques i dut des de Sant Cugat, i en va fer unes quantes fotografies. Aquestes sabates estan exposades al museu.

Marilyn Monroe va morir als 36 anys –deu dies després d’haver escrit la carta desesperada a Truman Capote– d’una sobredosi de pastilles, segons la versió oficial. “¿Va ser un suïcidi?”, pregunto a en Frederic. “No se sap. Però havent llegit aquesta carta, penso que és molt probable que l’assassinessin”. “¿Sabia massa coses?”, li pregunto. “Sí. Secrets d’estat”