Carros de tot tipus en una nau industrial

Campllong“Ja us les podeu quedar per a l’any que ve! Aquí no en fem res, i es faran malbé!”, deien a Jordi Besalú i als seus companys quan anaven per les masies a buscar eines antigues del camp per a la Fira Comarcal de Primavera de Campllong, municipi del Gironès conegut sobretot per la fàbrica d’embotits La Selva i el restaurant Can Barris. Quan en van tenir una bona col·lecció van decidir reunir-les i mostrar-les en una nau industrial. Així va néixer el museu d’eines antigues del camp i d’oficis tradicionals de Campllong.

En aquest museu n’hi ha una gran varietat, d’estris del camp, com ara un esclopet, de fusta, que forrava la mà, per segar sense patir amb la dalla, la falç o el volant; un gran xerrac, per ser utilitzat per dues persones, per serrar troncs i fer-ne llenya, i aixetes que es posaven a les botes de vi. (Ara bé, si voleu veure una gran varietat d’aixetes de les botes de vi, aneu al magnífic museu de les aixetes, a Capmany, Alt Empordà.)

M’aturo un bona estona davant d’un conjunt de carros, de característiques ben diverses. Em crida especialment l’atenció els diferents terres: hi ha un carro que té el terra de fusta, un que el té fet d’un entramat de cordes i un altre de cadenes. Els terres dels carros de cordes i de cadenes no són totalment plans, sinó que fan panxa cap avall. Així tenien més espai per carregar-los. “Aquest carro amb el terra de cadenes és el que teníem a la masia on jo vivia, Can Cama”, em diu en Jordi, que de petit ajudava a omplir-lo de garbes, palla, sacs de gra... “La gent de pagès sabia carregar-lo bé, i no queia res pel camí!”, recorda. Una de les particularitats del carro del terra de cadenes és el fanal d’espelma que té al davant. Està protegit per uns vidres, esclar. “¿I no s’apagava, l’espelma, amb els sotracs?”, pregunto a en Jordi. “No, no. Només s’apagava quan s’acabava la cera”, em respon.

Jordi Besalú recorda l’alegria que va provocar l’arribada de la tracció motor a Can Cama. El seu pare tenia dos cavalls, que tiraven el carro amunt i avall, i també els estris amb els quals es treballava la terra, com l’arada. “Per treballar grans extensions de camp venia una persona amb un tractor, que “feia jornals” per les masies”, recorda en Jordi. “Finalment el meu pare va comprar un tractor senzill. Res a veure amb els actuals, en què vas còmodament assegut a la cabina amb aire condicionat!”

En poc temps la nau industrial que acull el museu d’eines antigues del camp i d’oficis tradicionals va quedar petita, i van haver de fer-hi un gran altell per encabir-hi més coses.

Pugem a l’altell. A la paret del costat de l’escala hi ha unes quantes escales de fusta. La més llarga és molt més llarga del que us pugueu imaginar. Fent un càlcul ràpid jo diria que s’acosta als deu metres. És una escala de paller. Servia per baixar de dalt de tot un cop estava fet.

A l’altell hi ha sobretot eines d’antics oficis. Com el llauner, que feia cossis, galledes, tubs... amb una làmina d’acer fàcil de doblegar, coberta d’una capa d’estany que la preserva de l’oxidació.

“Aquí tenim tot l’instrumental que necessitava el carreter”, em diu en Jordi. Veient-ho, de seguida em faig la idea que carreter no es refereix a qui duia el carro, sinó a qui el feia. “Aquest material el vam trobar al municipi veí de Cassà de la Selva. Estava en bastant bon estat. Tot i això, vam haver de fer feina per restaurar-lo”. La restauració és una de les activitats que mengen més hores a en Jordi. “Restaurem tant la fusta, fem un tractament anticorcs, com el ferro, apliquem un antioxidant”. Sort que en Jordi ara està prejubilat i té tot el temps del món. “M’ajuda un bon fuster, en Joan Xirgu. I sempre surt algú o altre per donar un cop de mà”, diu.

La joia de l’instrumental del carreter és una cinta dentada -una serra que va corrent i permet tallar fusta amb facilitat-, que funciona. “Abans, quan es treballava amb molt poques proteccions, alguns van perdre un dit, i un ull, quan es trencava aquesta serra”, diu en Jordi. El banc del carreter és magnífic. Imagineu un banc de fuster tot ple de barrines i tribes (barrines grosses). Mai no n’havia vist tantes de juntes! Permetien fer forats a la fusta de mides molt diverses.

Un museu que té gairebé 2.000 peces necessita una visita molt tranquil·la. Tot i això, encara que vagis amb quatre ulls sempre hi ha peces que passen per alt. No m’havia fixat en un petit ordinador a la zona de les màquines d’escriure. L’he vist al passar-hi de nou. S’assembla al primer que vaig tenir, a finals dels 80, a la meva època universitària. Sí, l’ordinador també és una eina dels pagesos de les últimes dècades. I alguns ja són peces de museu.