Carlota Gurt: “M’agrada que m’estimulin el cervell, a part de l’entrecuix"

Melcior Comes era el professor del curs d’escriptura que feia Carlota Gurt a l’Ateneu Barcelonès. “Era un curs online i no et veies en persona. El Melcior em queia bastant malament: el trobava fred, distant i arrogant”, explica l’autora de Sola, que només va canviar de parer a partir del dia que finalment es van trobar presencialment. “Vam organitzar un dinar per conèixer-nos amb tots els alumnes i a mi em va tocar seure al seu costat. «Vaja», vaig dir-me al començament, però cap al final del dinar ja no sabia si el trobava tan imbècil". 

Sota la nova perspectiva, Gurt va decidir que llegiria algun dels seus llibres, i a partir d’aleshores van intercanviar un seguit de correus amb comentaris crítics en totes dues direccions. “La sensació va ser la d’enamorar-se per escrit”, assegura l’escriptora, que ja en persona havia captat en Comes “una intel·ligència diferent, estimulant”. “M’agrada que m’estimulin el cervell, a part de l’entrecuix”, diu.  

Va arribar un moment que es va adonar que esperava amb ganes veure el seu nom a la safata d’entrada, i aviat els correus electrònics es van convertir en videotrucades i, finalment, en trobades presencials. “Quan coneixes algú tens la sensació que et tornen a mirar des de zero, sense les motxilles i els accidents que hi ha a la vida i a les relacions. De cop, tens la possibilitat que algú torni a llegir-te”, reflexiona l’escriptora. 

Aquest procés, diu, no és el mateix si tens 20 anys que si en tens 40. “Hi ha un temps inicial en una relació en què has de posar l’altre en coneixement de causa: explicar-li qui ets i quina vida has tingut. Als 40 la persona ja mai podrà saber del tot la teva vida; el que tu li expliquis pot ser mentida o estar tergiversat per la memòria”, detalla. 

Per a Gurt, més enllà d’aquest tornar-se a llegir mútuament, el que fa que dues persones es mantinguin unides és la sensació “que al final l’amor no deixa de ser trobar algú que penses que et fa millor i tu el fas millor a ell”. “Estar en parella és estar en una mena de relació vampírica: hi ha alguna cosa que li has de xuclar, alguna cosa que tu no ets i enveges i admires, i que d’aquesta forma tu també pots ser”. 

Quan les dues persones són molt diferents, com assegura que són ella i Comes, al final s’estableix un "equilibri”. “Jo soc una persona més aviat pessimista, sempre rondino, i ell és un entusiasta de tot”, diu Gurt, que sentencia: “Les parelles són unions simbiòtiques per assolir l’equilibri, la parella és un mecanisme de compensació natural”.