On carai és el gosset de la caseta de nines?

Figueres“On carai és el gosset?”, es preguntaven els membres d’una família. Coneixien tots els elements de la casa de nines, i el petit gos no era a cap de les habitacions. Havia desaparegut!

“Aquesta caseta de nines era al vestíbul d’un edifici; era un espai comú d’uns quants habitatges. Resulta que una de les famílies que hi convivien havia marxat de vacances i s’havia endut el gosset, com si en fos un membre més”, m’explica Josep Maria Joan Rosa, director del Museu del Joguet de Catalunya. Esclar: les cases de nines són per jugar-hi, per posar-hi i treure’n peces. Temps enrere, els que n’eren aficionats, quan viatjaven, sovint tornaven amb uns llibres diminuts per al menjador, o un orinalet per al lavabo... de la caseta de nines.

Soc a la petita sala del Museu del Joguet de Catalunya, on hi ha unes precioses casetes de nines. Totes tenen gosset en alguna de les cambres! A la paret hi ha unes quantes fotos de detalls d’aquestes casetes. M’encanta entretenir-me una bona estona buscant a quina caseta es troba cada detall fotografiat.

“En aquest museu hi tenim exposats uns 8.000 joguets, però la col·lecció és d’uns 24.000. En tenim molts de guardats en un magatzem”, em diu en en Josep Maria. “Durant el confinament causat per la pandèmia ens van arribar un munt de joguines. Molta gent es va posar a fer neteja -explica-. Però no ho acceptem tot. Tenim un consell assessor, amb especialistes en nines, en trens, en cotxes... que valoren, a més de l’estat en què està cada objecte, si completa alguna de les nostres col·leccions de joguets”.

“Dieu joguets i no joguines, oi?” “Sí, sí. Aquí sempre n’hem dit joguets. Els primers anys del museu rebíem moltes cartes de gent que es queixava perquè no dèiem joguina ; deien que joguet s’assembla massa a juguete, però és ben català”.

El concepte joguet és molt ampli. Però veient els que acull el museu no tinc cap dubte que tots ho són. N’hi ha de ben diversos. Per exemple, baldufes d’arreu del món, videojocs, una magnífica maqueta de tren -el somni d’infantesa d’un enginyer de so, que va fer-la de gran-, nines japoneses Kokeshi (totes de fusta: són les de la foto d’aquest article)... També hi ha joguines de “personatges públics”, que han estat donades per ells mateixos o les seves famílies: el cavall de cartró del polític Ernest Lluch, que va ser assassinat per ETA; el tren elèctric de Salvador Puig Antich, que va ser executat a finals del franquisme; els patins de l’escriptor Quim Monzó, que d’infant els duia pràcticament tot el dia pels estrets carrers del barri barceloní de Sants...

“El joc sempre acompanya, també en els moments difícils”, em diu en Josep Maria quan tenim davant uns escacs de fusta. “Els va fer el figuerenc Damàs Calvet en un camp de concentració del Rosselló per passar l’avorriment, després d’haver lluitat amb els republicans a l’Ebre”. En va tenir prou amb les potes d’una cadira de fusta i un ganivet. Damàs Calvet va tornar a Figueres amb els escacs com a únic equipatge.

Ens acomiadem a la porta del museu. Al carrer de vianants on hi ha l’entrada no puc estar-me de fer uns saltironets a la xarranca, de ferro, ideada per Joan Brossa. Abans de dir-nos adeu, en Josep Maria em confessa: “Quan vaig marxar de Figueres -va anar a Barcelona per estudiar arquitectura tècnica-, els meus pares van fer neteja i van llençar els meus joguets: el Cine NIC, el Teatro de los Niños, el Meccano, un osset que m’estimava molt... Sort que els petits van quedar en un calaix. Però els grans van desaparèixer per sempre. Amb els anys he anat comprant aquests joguets de la meva infantesa. He pogut curar aquella ferida fent el museu”, em diu, amb un ample somriure.