Arriben els últims dies de vacances i dius en veu alta que bé que s’està, però de seguida t’adones que ho deies per convèncer-te a tu mateix, que ja no saps què fer amb el temps lliure. Ho racionalitzem dient que trobem a faltar la casa, els companys o la rutina, però una part dins nostre enyora estar cansats, l’únic marcador que tenim per saber que estem fent una cosa important.
El cansament és el sentiment davant l’inabastable. Això no depèn tant de les circumstàncies objectives com de la nostra interpretació. Surfejant l’onada d’un amor enorme o una feina estimulant, la grandesa de l’objecte cap al qual ens dirigim no ens aclapara, sinó que ens resulta plaent. És només quan veiem la infinitud de forma negativa que ens sobrevé la preocupació per no tenir prou temps.
A El desig de descansar, un assaig genial de Boris Groys recollit a La lògica de la col·lecció (Arcàdia), el crític d’art ens intenta fer veure que l’anhel de copsar la inabastabilitat en una imatge que la faci abastable (allò que esperem en una obra mestra) és una trampa. Per alliberar-nos-en, ens proposa tornar-nos inabastables nosaltres mateixos, que no té res a veure amb perfeccionar-nos fins a l’infinit, sinó amb contraatacar.
Els exemples que posa Groys són molt interessants: Andy Warhol amb els seus vídeos Empire State Building o Sleep, que duren més de vuit hores, o els ready mades de Marcel Duchamp. La gràcia d’aquestes obres és que “la relació de temps entre producció i percepció de les imatges s’altera de manera decisiva en favor de l’artista. La percepció de les imatges ara requereix més temps que la seva producció”. Amb l’excedent de temps, l’artista pot descansar de la voracitat del públic.
Avui la distinció entre consumidors i productors d’art s’ha desdibuixat. L’aliança entre internet i la crítica cultural antielitista fa que les fotografies, aforismes, reflexions, vídeos, mems, etcètera, que qualsevol de nosaltres produeix de manera quotidiana no es pugui diferenciar gaire satisfactòriament de “l’art de debò”. De fet, l’inventari d’aquest material ingent seria perfecte per elaborar una exposició del tipus “poètica de la vida normal”, d’allò més habituals en els museus contemporanis.
En el passat, tot això no es feia o es perdia, però avui qualsevol nadiu digital ha vessat milions de gestos al ciberespai, on romanen guardats i potencialment recuperables. Sabeu aquells muntatges cursis que el mòbil fa amb les nostres fotos, especialment habituals de vacances? És fàcil especular que en el futur milloraran fins al punt que l’algoritme podrà crear recorreguts tan complexos de les nostres vides que s’assemblaran a una exposició, amb dades, textos i composicions generades artificialment. L’exposició de les nostres vides potser no seria una obra mestra, però segur que seria inabastable per a qualsevol visitant humà, imatge que, almenys a mi, em fa sentir una estranya tranquil·litat.
