- Publicada l'any 1996 i inclosa en l'àlbum 'La flaca'
- Pop mestís
- 226 milions de reproduccions a Spotify
'La flaca', una cançó per canviar-te la vida
‘La Flaca’, de Jarabe de Palo (1997)
En aquest 2020 de notícies terribles, una de les més sentides ha sigut la mort de Pau Donés, ànima de Jarabe Palo, grup que liderava des de feia 25 anys. Les llàgrimes vessades per la desaparició del músic català van ser generals: per la virulència de la malaltia que patia, la seva joventut i el record de les seves cançons. L’obra de Donés t’agradarà més o menys, però és indubtable que va connectar amb el gran públic, especialment als estius, època que el va fer famós i que aprofitava per llançar els seus senzills més populars. És el cas de Bonito i Depende, dues de les seves cançons més populars, però sobretot La Flaca, l’himne immortal de Jarabe de Palo i l’única cançó seva de l’estiu que va ser-ho quasi sense voler.
La història de La Flaca és de les que només poden tenir les grans cançons. Amb llegenda al darrere, passant desapercebuda d’entrada i sent menystinguda inicialment per la discogràfica, que no la volia de senzill. Però un cop de sort la va convertir en regal: per al públic, a qui Donés va obsequiar amb cançons durant un quart de segle que formen part de l’imaginari popular, i per al mateix músic, que va passar de l’ostracisme a ser una estrella del pop llatí.
Tot i que el seu primer disc, aparegut el 1996, l’havia publicat el gegant discogràfic Virgin, durant el primer any no va aconseguir sortir del circuit de sales. La Flaca, cançó dedicada a Alsoris Guzmán, una noia cubana de la qual Donés es va enamorar platònicament, va explotar l’estiu següent. Tot això perquè va sonar en un anunci de cigarretes Ducados, que, a més de fer-la sonar a la televisió, la va col·locar com a cançó d’obertura d’un disc recopilatori de cançons llatines, Carácter latino, on compartia espai amb Rubén Blades, Willy DeVille i Los Rodríguez, entre d’altres.
El disc de debut de Jarabe de Palo va passar de vendre 5.000 còpies en el seu primer any a superar les 600.000 en el segon, ser número 1 de Los 40 Principales i obtenir el títol, indiscutible, de cançó de l’estiu del 1997. La resta, com diuen, és història, la d’un home que es va negar a ser artista d’un sol èxit i que va obtenir el reconeixement de tot el món llatí. I, el que és més important, que va aconseguir compondre cançons importants per a la vida de milers de persones.