La cadena de les ampolles

Lleida“Hi poso moltes ganes! Si en un aeroport, a la duana o en un museu em diuen que no, jo insisteixo i, finalment, sempre em deixen passar l’ampolla. Si cal, la buido. Pocs entenen per què ho faig”. M’ho explica Jaume Lloveras, professor universitari i enginyer agrònom, ja jubilat, que ha tingut l’oportunitat de visitar força països, cosa que li ha permès proporcionar desenes d’ampolles d’aigua a la col·lecció d’ampolles d’aigua d’arreu del món que es troba al recinte del Campament de La Canadiense del Museu de l’Aigua (un antic campament dels treballadors de l’empresa hidroelèctrica que posteriorment va esdevenir Fecsa, situat al costat del canal de Seròs).

En Jaume té olfacte per trobar ampolles d’aigua singulars. A Rússia sap que ho té fàcil -és el paradís de les ampolles: la gent no es fia de l’aigua de l’aixeta-. Al rebost de cases antigues n’ha trobat més d’una, com la mítica agua de Carabaña, que va ser molt popular dècades enrere per les seves propietats curatives.

Amb ell visito aquesta col·lecció que va començar només amb ampolles de vidre -considerades més elegants-, però més endavant es van “acceptar” les de plàstic, que ara són les majoritàries. Costarà eliminar el plàstic com a recipient de les ampolles d’aigua!

“Mira, aquesta m’encanta!”, em diu Marc Sans, tècnic del Museu de l’Aigua de Lleida, el meu amfitrió. És una ampolla esfèrica, que recorda que l’aigua que conté té una aportació extra d’oxigen. L’ampolla és com una molècula gegant. És de la marca Ogo, dels Països Baixos. “M’agraden les ampolles que juguen amb el concepte de l’aigua”, comenta. I em mostra dues altres ampolles que també li agraden especialment: la Berg, del Canadà, i l’Icelandic Glacial, d’Islàndia. Totes dues tenen unes formes que recorden els blocs de gel.

El mateix Marc Sans ha dut algunes ampolles d’aigua a aquesta singular col·lecció feta amb aportacions de molta gent. Força professors de l’Escola d’Enginyeria Agrària de la Universitat de Lleida, on Jaume Lloveras ha treballat durant molts anys, participen en aquesta fal·lera de convertir ampolles d’aigua en peces de museu. “Quan algú que conec ha de viatjar, li demano si em pot portar alguna ampolla del lloc on va. La meva col·lega Teresa Capell va aparèixer un dia al meu despatx amb tot un sac ple d’ampolles de plàstic i de vidre, perquè jo les dugués al Museu de l’Aigua. Els hi havien guardat els seus col·legues del Max Planck Institute of Molecular Plant Physiology d’Alemanya. Moltes venien de països asiàtics, de manera que les ampolles van passar per unes quantes mans abans d’arribar al museu. Com una cadena. Fer cadena vol dir establir vincles, cosa que, en força casos, vol dir més que “passar-se” unes ampolles.

Està molt bé que les ampolles d’aigua viatgin... per al museu. No per comercialitzar-les: no té sentit que en un restaurant de Granada et donin aigua del Pirineu.

Si tot viatjant trobes una ampolla d’aigua curiosa no dubtis a dur-la al Museu de l’Aigua de Lleida.