Mira, la incloc en aquest particular diccionari d’estiu perquè no surt en cap dels convencionals. I se m’encongeix el cor veient com voltereta li està guanyant la partida. Un bon dia, un d’aquests creadors de renoms que hi ha a tots els pobles (potser el mateix que va batejar el Cametes, el Boleta o el Menut) va veure una noia fent una tombarella i va dir, calla, que faré la gracieta: i ja us podeu imaginar en quines dues parts del cos va pensar, les que gairebé s’ajunten quan fem una tombarella. Tot i que la cosa devia fer molta gràcia (la paraula ha perdurat anys i panys), la veritat és que l’humor del meu poble no es devia entendre fora vila, perquè no la diuen enlloc tret d’allà. Bé, tampoc és tan estrany, perquè arreu del domini hi ha una trentena llarga de maneres diferents de referir-se a aquest tomb o giravolt que fem amb el cos normalment recolzant les mans o el cap a terra. Alguns parteixen, com naltrus però més fins, del cap (capitomba, capgirell, capgiró), d’altres de tirar-se de cap (capbusseta, capbussó), les veles també triomfen (xirivela, cucavela, curumbela, cambuleta), la idea d’acrobàcia (volantí), la idea de verticalitat (candeleta, figuereta). Si voleu saber on es diu cadascuna, ho teniu molt fàcil. Només cal que consulteu els mapes del Petit atles lingüístic del domini català, accessibles en línia. I si voleu informació encara més detallada, els del gran. Tots dos formen part d’un gegant i valuós projecte dialectològic en què encara treballen els seus directors, Joan Veny i Lídia Pons i Griera, i el seu equip de l’Institut d’Estudis Catalans. I aquí hi trobareu les que s’han recollit (era impossible que fessin enquestes a tots els municipis, van fer una tria de només 190 localitats!). Per tant, imagineu-vos quantes capitxones hi deu haver giravoltant arreu!
Atles lingüístic del domini català. Joan Veny i Lídia Pons i Griera. En publicació en línia i en paper des del 1998.
