Benedetta Tagliabue: “Me’n vaig enamorar quan em vaig adonar que era boig”
Arquitecta
La primera vegada que Benedetta Tagliabue va sentir el nom d’Enric Miralles va ser mentre estudiava arquitectura a Nova York. “Teníem una revista i els meus companys havien anat a Barcelona a entrevistar-lo. Em van dir que era un arquitecte increïble i que seria el millor del món”. Un dia, Tagliabue va veure que Miralles feia una xerrada a la Universitat de Columbia i va pensar que aniria a conèixer-lo i li portaria la revista.
“Anys després em va confessar que la revista li havia semblat horrible però no m’ho havia dit perquè jo sí que li havia agradat”. Miralles i Tagliabue tenien una amiga en comú, i va ser aquesta amiga qui va enviar una postal a l’arquitecte perquè la pròxima vegada que tornés a Nova York sopés amb elles. Dit i fet. “Va venir a sopar i va obrir la porta amb tanta força que gairebé la va trencar. Tinc el record d’una entrada que deia: «Soc aquí»”.
En acabat de sopar, caminant cap al nord de Manhattan, Miralles va explicar a Tagliabue que el dia abans l’havien enverinat en un restaurant xinès, i que quina sort que havia sopat amb elles. “Li vaig dir que, ja que vivíem a prop, vingués a menjar a casa meva. A partir d’aquell dia ja no me’l vaig treure de sobre: arribava al matí per esmorzar, venia a dinar i a sopar”, explica Tagliabue. I, entremig, passejaven per la ciutat. “Que Enric Miralles t’expliqués Nova York era increïble, entrar amb ell a Central Park era entrar en un món molt especial”. Va ser al cap d’uns anys que Tagliabue va descobrir d’on treia Miralles tot aquell temps per a ella. “Reunia els estudiants al matí i els posava algun encàrrec: «Tornaré a la nit i vull que estigui fet!». Al final es van queixar que el professor no hi era mai. Esclar, era amb mi”.
Tagliabue diu que es va enamorar de Miralles quan va llegir la seva tesi doctoral. “L’havien suspès i jo tenia curiositat per saber per què”. Quan la va llegir, ho va entendre. “El que havia fet era tot tret d’una feina acadèmica: era una feina poètica, plena de dibuixos. Vaig pensar: “Aquest senyor està completament boig, m’encanta”.
Aleshores va començar una relació que els va portar a trobar-se en diferents països d’Europa. “Ell m’avisava que era en alguna ciutat i jo hi volava de seguida, moltes vegades sense ni tan sols fer la maleta”. Finalment, Tagliabue es va mudar amb ell a Barcelona. “Vam estar 10 anys junts abans que es morís. Sempre va ser intens, sempre amb desesperació. I ara entenc per què. Sense saber-ho, el temps que teníem per passar junts era molt poc”.