Baz Luhrmann fa reviure els ritmes del Bronx dels 70
El cineasta estrena avui a Netflix ‘The get down’, un drama encapçalat per adolescents que relata l’auge del hip-hop, el punk i la música disco
BarcelonaEl naixement del hip-hop, el punk i la música disco té forma de conte de fades als ulls de Baz Luhrmann. El director de pel·lícules com Moulin Rouge i El gran Gatsby debuta a la petita pantalla amb The get down, una sèrie esquitxada de realisme màgic que relata com van sorgir aquests gèneres als suburbis de Nova York durant els anys 70. Luhrmann dirigeix el primer episodi i és el productor executiu de la ficció, que ha creat juntament amb Stephen Adly Guirgis.
La sèrie, que Netflix estrena avui arreu del món a partir de les nou del matí, narra l’eclosió de sonoritats i estils musicals al Bronx mitjançant la història de dos adolescents amb ganes de cantar i triomfar. Cadascun encarna una visió diferent a l’hora de concebre la música. El primer pilar de The get down és Ezekiel Figuero (Justice Smith), un noi orfe amb un talent excepcional per explicar històries i expressar sentiments a través dels versos. Acompanyat de tres amics i guiat per un jove sense llar anomenat Shaolin Fantastic (Shameik Moore), l’Ezekiel s’endinsarà en el món de la música de carrer i s’enfrontarà a nombrosos obstacles per aconseguir el futur que desitja. El segon pilar de la ficció l’encarna Mylene Cruz (Herizen Guardiola), una noia amb grans habilitats per cantar i l’esperança que la música sigui el seu bitllet de fugida del Bronx. En el seu cas els obstacles per aconseguir-ho estaran estretament lligats al seu pare, un home profundament religiós que vol evitar que la seva filla es converteixi en cantant.
Mitjançant aquests dos protagonistes, The get down retrata els xocs i les fusions dels gèneres musicals de l’època. L’auge d’aquestes sonoritats vesteix les trames de l’argument, que exploren qüestions com l’enamorament dels dos adolescents, la incapacitat de comunicar-se entre joves i pares i les frustracions davant una realitat plena de pobresa, analfabetisme i desigualtats. Els personatges se submergeixen en la recerca de la pròpia identitat, però ho fan mentre el seu entorn viu moments convulsos i situacions caòtiques.
En aquest context d’incertesa constant, Luhrmann dibuixa el Bronx com un gresol d’ètnies que conviuen en un barri erigit a partir de la multiculturalitat. Persecucions de bandes urbanes pels terrats de la ciutat, tirotejos enmig de celebracions i robatoris de botigues són el pa de cada dia dels joves de la ficció, en què també tenen un protagonisme especial els artistes de grafitis, els amants del kung-fu i els discjòqueis. De fet, la sèrie s’apropia de figures musicals com ara Grandmaster Flash, Afrika Bambaataa i Kool Herc i els converteix en personatges de The get down.
Els crítics dels EUA, dividits
Amb aquests elements, Luhrmann construeix un pastitx de 90 minuts que exerceix d’episodi pilot i traça les pinzellades inicials de The get down. En el primer capítol, la sèrie juga amb les ambientacions barroques pròpies del cineasta, els salts sobtats d’escenes, les aparicions de personatges extravagants, els moviments de càmera poc convencionals i les coreografies recarregades en què el ball esdevé un símbol de combat. Com és habitual en les seves obres, Luhrmann dóna barra lliure a la poesia visual i deixa l’argument en segon pla, cosa que ha dividit la crítica nord-americana.
“La sèrie mostra alguns dels moments més transcendents dels 70, però per arribar-hi els espectadors han de suar tinta i veure primer les escenes més avorrides”, lamenta la revista Time. En una línia similar, Vanity Fair assegura que “res del que ha creat Luhrmann té solidesa” i en critica l’estructura pobra i la lentitud amb què avancen les trames. Altres publicacions com el Wall Street Journal i el New York Times, en canvi, discrepen d’aquesta visió i defineixen The get down com “una ficció extremadament divertida” i “la història d’un superheroi negre narrada amb màgia i esclats d’alegria”.
En qualsevol cas, l’empremta de Luhrmann es fa menys evident a partir del segon episodi, ja que la direcció dels capítols passa a mans d’altres professionals. La sèrie abandona aleshores part del seu caràcter barroc i dóna més impuls a la història. La primera temporada de la ficció té 12 capítols, però Netflix ha optat per dividir-la. De moment, la plataforma ha estrenat els sis primers episodis, mentre que els sis següents es podran veure el 2017. Amb un pressupost de 120 milions de dòlars, The get down s’ha convertit en la sèrie més cara de la història de Netflix.
