Un autobús amb primera, segona i tercera classe

Caldes de Montbui“Els passatgers de primera entraven per la porta davantera, i els de segona per la porta del darrere”,m’explica en Francesc Sagalés, president de Sagalés, quan som dins d’un antic autobús d’aquesta empresa fabricat per la mítica marca Hispano Suiza. “I els de tercera classe anaven aquí dalt, damunt del sostre”. “Què dius, ara! Al sostre?” “Sí, sí. En uns bancs que anaven collats al sostre”. Aquest és un autobús més que centenari, del 1909, precisament l’any que Sagalés va incorporar els vehicles de motor.

Sagalés va néixer molt abans que el motor. Segles enrere transportava el gel dels pous del Moianès cap a Barcelona, i també mercaderies i el correu. A partir del 1820, dos carruatges de Sagalés sortien cada dia del carrer del Pi de Barcelona fins a Caldes de Montbui transportant passatgers, paquets d’allò més diversos i el correu. “El volant d’aquests primers vehicles de motor anava molt i molt dur. Res de direcció assistida. Havies de tenir molta força per conduir-los. I cada vegada que es canviava de marxa calia fer un esforç!”, subratlla Francesc Sagalés.

No cal ni que li pregunti si tots eren conduïts per homes. Les coses estan canviant, sortosament, però molt a poc a poc. “Quantes conductores teniu?”, li pregunto. “El percentatge és petit, però va creixent: fa deu anys, a la plantilla hi havia un 7% de dones; actualment són el 16%”.

L’exposició permanent de vehicles clàssics Sagalés és al local que abans era el taller dels vehicles de l’empresa, situat a tocar de l’actual estació d’autobusos de Caldes. “Recordo que el pare venia a sopar i, en comptes de quedar-se a casa, tornava aquí al taller, on hi havia la plantilla del torn de nit. Revisaven els cotxes i els provisionaven de benzina i de carbó vegetal, amb el qual s’obtenia el gasogen”, m’explica en Francesc. Això passava a les primeres dècades del franquisme, temps difícils per aconseguir recanvis. “Per als filtres dels motors feien servir mitges velles de les dones”, recorda en Francesc quan som davant d’una preciosa diligència del segle XIX. Tirada per quatre o cinc mules, era per a una vintena de places. Però m’imagino que quan circulava feien els ulls grossos, i si n’hi pujaven vuit o més, canalla o animalons... no passava res.

Sagalés tenia un servei de diligències que comunicava diferents poblacions del Vallès i Barcelona, i una xarxa de posades per al descans dels passatgers i els canvis de les mules de tir. “Malgrat la competència del ferrocarril, les diligències van continuar funcionant durant tot el segle XIX i començaments del segle XX”, em diu en Francesc.

El transport és un dels sectors que es veu més afectat quan es frena l’activitat econòmica. La tragèdia de la Guerra Civil va ferir l’empresa. Tota la flota va ser col·lectivitzada. Els vehicles Sagalés se’ls van endur per a la retirada i després els van estimbar perquè no els aprofitessin els nacionals. El pare d’en Francesc va anar a recuperar tot el que va poder, i un cop va acabar la contesa bèl·lica va reactivar l’empresa.

Sagalés ha patit de valent, esclar, la pandèmia del covid-19. “Durant el confinament portàvem els autobusos buits, a vegades amb un metge, una infermera... que anaven a treballar; per descomptat, no els fèiem pagar”, m’explica en Francesc.

De la col·lecció de Sagalés em crida especialment l’atenció una reproducció del que es considera el primer vehicle de la història, de l’any 1876, dissenyat per ser impulsat per un motor de combustió interna. És un tricicle de dues places de la marca Benz.

Un altre vehicle de l’exposició, que també és la mínima expressió, és el Biscúter, el petit cotxe biplaça que va circular a Espanya a la dècada dels 50. No té ni sostre ni finestres. A mi em recorda els cotxes dels autos de xoc, l’única atracció de les fires que trobo divertida. A en Francesc Sagalés el Biscúter li és ben familiar: el conduïa de Caldes a Barcelona per fer encàrrecs.

Veig que una de les rodes del Biscúter està desinflada. Esclar, fa temps que no surt a passejar. Però si l’inflen podria fer-ho. Tots els vehicles d’aquesta col·lecció estan a punt per poder circular. Això sí, a poc a poc, que és la millor manera de poder-ne gaudir, tant els que hi viatgen com els que els veuen passar. I com circulaven abans.