Les arrels del cinema, amb segell català

GironaEl cinema no va formar part de la meva infantesa. Hi anàvem ben poc. Pràcticament només a les innocents pel·lis en blanc i negre de Charles Chaplin. I quan va arribar el primer televisor a casa, jo ja anava a la universitat. Però... teníem el Cine NIC, que ens regalava una de les poques estones de lleure als set germans i als pares junts.

Visito el Museu del Cinema guiat pel seu director, Jordi Pons, i em sorprèn veure una gran diversitat de projectors de Cine NIC: sense so, amb un petit gramòfon al damunt, el NIC TV -que projectava les imatges sobre una pantalla que forma part del xassís de l’aparell-, el Super NIC electromàtic -que funcionava amb un motor elèctric...

“El Cine NIC va ser creat a Catalunya pels germans Tomàs i Josep Maria Nicolau. Va ser el primer projector de cinema de joguina del món. Va tenir un èxit fulgurant, entre altres coses perquè era senzill de fer funcionar, també per als infants”, remarca en Jordi Pons, historiador que en sap un niu, de cinema.

Tots aquests aparells de Cine NIC són de la col·lecció de Tomàs Mallol (1923-2013), com també la majoria de peces d’aquest magnífic museu situat al centre de Girona. És un centre molt interactiu, amb nombroses propostes per entretenir-se.

Quan tenim davant una pantalla il·luminada, tant en Jordi com jo provem de fer un animaló amb les ombres de les mans, però només sabem fer un senzill gosset. “Les ombres xineses són el primer intent, el més primitiu, de representar històries amb imatges en moviment sobre una pantalla”, diu en Jordi. Tot seguit em sorprèn amb una pregunta: “Quan un cavall va al galop, ¿creus que en algun moment cap de les quatre potes toca el terra?” “Home, jo crec que sí”, li responc. “Doncs al segle XIX dos milionaris de Califòrnia van fer-ne una juguesca. I van demanar al fotògraf Eadweard Muybridge que fotografiés el galop d’un cavall per saber-ho del cert. Muybridge va posar una bateria de dotze càmeres, l’una al costat de l’altra. El disparador de cada càmera s’accionava automàticament quan el cavall, tot galopant, trencava un fil situat davant cada càmera. Així va demostrar que, efectivament, en un moment del galop, el cavall té les quatre potes suspeses en l’aire”, explica en Jordi mentre em mostra les dotze imatges del cavall. I afegeix: “Aquests fotogrames dels cavalls només descomponien el moviment en una seqüencia fotogràfica. Faltaven encara unes quantes passes per reconstruir el moviment per veure’l. I per al cinema”.

Al museu hi ha força peces de Catalunya, a més del Cine NIC. Per exemple, un fantascopi (llanterna màgica evolucionada) que era a l’institut d’ensenyament secundari de Girona. Era una eina pedagògica per ensenyar òptica i les propietats de la llum, però també per fer projeccions a les classes d’història o d’astronomia, entre d’altres.

També hi ha un Mondo Nuovo de la primera meitat del segle XIX que Tomàs Mallol va trobar en una masia d’Osona. El Mondo Nuovo, o caixa d’òptica, és una estructura de fusta desmuntable que oferia als vianants la possibilitat d’observar a través d’un forat gravats amb paisatges i vistes urbanes de tot el món. Una lent proporciona profunditat i realisme a les imatges.

Miro a través d’un dels cinc forats rodons -talment cinc ulls de bou- del Mondo Nuovo i se m’apareix la plaça de Sant Pere del Vaticà... amb relleu. Imagino que aquest espectacle visual -veure el món per un forat- devia ser una gran atracció, ja que encara no s’havia inventat la fotografia.

Uns quants noms propis són protagonistes al Museu del Cinema. Noms com el dels germans Lumière, que van inventar, el 1895, el primer cinematògraf, que projectava, en una sala a les fosques, imatges fotogràfiques en moviment en una pantalla gran. A més d’una càmera original de cinema dels Lumière, al museu hi ha el primer cartell publicitari del cinematògraf. En aquest cartell, hi ha una gernació que fa cua, però no se sap per què. Podrien fer la cua del pa o per agafar el tren. Això sí: estan contents. Sembla que ningú va entendre que aquest cartell anunciava el cinematògraf. De seguida en van fer un altre de més explícit.

Els germans Lumière creien que el seu aparell passaria de moda. En canvi, Méliès va veure les possibilitats de l’aparell per explicar històries. Els Lumière no li van voler vendre la seva càmera i ell se’n va fabricar una. Va començar a rodar films i per casualitat va descobrir la tècnica del “trucatge”, que permetia crear sobreimpressions, canvis sobtats de personatges i altres trucs. Amb aquesta tècnica, Méliès va fer els primers grans films de ficció.

¿Tots els pioners del cinema són francesos? No. Cal destacar també el nord-americà Edison, que va inventar l’any 1894 el kinetoscopi, un visor individual de pel·lícules molt breus. Al museu hi ha una còpia d’un kinetoscopi. “Edison tenia la idea que el negoci seria vendre l’aparell, no pas les pel·lícules”, diu en Jordi. “Doncs al final, més d’un segle més tard, hem vist que tenia raó: ara les pel·lícules són molt assequibles a través de les plataformes, i el que costa és l’aparell, ja sigui el telèfon mòbil, la tauleta o l’ordinador”, conclou en Jordi. I a més, com en el kinetoscopi, molts les mirem sols. Com en els moments fundacionals del cinema.