Armaris pràctics i artístics

Barcelona“Era una dona amb molt de caràcter. Baixeta, poc interessada en la vida social, es distreia tot fent exercicis de matemàtiques i tocant el piano. Va començar a substituir els mobles que tenia a casa per mobles d’època (antics). Els comprava directament als antiquaris, sense intermediaris, i anava omplint les sales del Mas Ravetllat, el casalot del barri barceloní del Guinardó on vivia. Posava un moble al costat de l’altre, sense preocupar-se de la decoració. Recordo que hi havia una bombeta nua a cada cambra”, m’explica la Mònica Piera, historiadora de l’art, especialista en mobiliari i presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble.

“Abans de col·locar cada moble que havia adquirit, el desmuntava i el tornava a muntar per entendre com estava construït i assegurar-se que realment era antic. No li agradava restaurar”, recorda la Mònica, que va conèixer Nuria Pla (1915-2011) quan ja era d’edat avançada.

El Mas Ravetllat, on continuen estant bona part dels mobles de la col·lecció de Nuria Pla, és visitable. Està envoltat d’uns jardins -ara públics- on hi havia un ramat de cavalls. No eren per cavalcar, no, sinó per extreure’ls sang, amb la qual s’elaborava un producte per frenar la tuberculosi, una malaltia força estesa fins ben entrat el segle XX. Dirigien aquesta iniciativa exitosa -els productes es van comercialitzar en nombrosos països- Ramón Pla, tisiòleg, i Joaquim Ravetllat, veterinari. Ramón Pla va tenir una única filla, la Nuria, la nostra protagonista, una de les primeres metges de Catalunya (en una de les parets del Mas Ravetllat hi ha exposada l’orla de la seva promoció de medicina: tan sols hi ha la foto de tres noies, una de les quals Nuria Pla). Quan Ramón Pla va morir, la seva filla va dirigir el laboratori, fins al 1980.

Visito l’extraordinària col·lecció de mobles reunits per Nuria Pla acompanyat de la Mònica Piera, una de les expertes del país en mobles. La Mònica obre amb delicadesa un escriptori -no era pas per escriure, sinó per guardar escriptures, altres documents i també objectes de valor-, un moble del Renaixement, amb incrustacions d’os, policromat. “Era habitual en aquests escriptoris incorporar-hi materials de procedències llunyanes -closca de tortuga, banús, carei, ivori...- que per als europeus eren tota una novetat en l’època. Aquests escriptoris formaven part del mercat de l’art europeu. N’hi ha de molta qualitat. Fins i tot n’hi ha que eren regals diplomàtics”.

Em crida l’atenció un armari que té una fera rampant feta de fusta tallada al costat del pany. “Aquesta fera amenaçant té la funció simbòlica d’aturar el qui volgués obrir l’armari sense permís. Està preparada per si ha d’actuar”, diu la Mònica. “L’armari és un rebost on es guardava menjar. La mestressa en tenia la clau, i només ella podia obrir-lo”. És un moble molt dur, de noguera i ferro, fet al País Basc. “Nuria Pla tenia passió pel moble de territori”. Buscava, en pobles i ciutats de la Península, el moble propi de cada lloc, el que solien fer segons les seves tradicions, les seves necessitats i els boscos que tenien a l’entorn”, explica la Mònica Piera, apassionada de tot el que està fet amb fusta (ara a l’estiu navega des de Sant Pol de Mar en un patí de vela, el catamarà inventat a Catalunya, fet de fusta).

Els mobles de la col·lecció de Nuria Pla són pràctics i artístics. I tenen memòria. “És llàstima que fins ara hagin despertat poc interès”, reflexiona la Mònica. I sentencia: “Molts els consideren una antigalla, per desconeixement: la seva història és fascinant”.