Ara tenim molts ciutadans farts que els fumin fora

Mare de Déu! Quina insurrecció fumadora! Des del març fins avui, la població ha anat entomant tota mena de restriccions i catàstrofes en nom de la higiene social i el bé comú.Confinar-se, no portar la canalla a escola o deixar d’exercir el dret inalienable a ser creuerista… Un a un, els que crèiem sòlids beneficis de la societat del malestar benestant han anat desapareixent entre iròniques resignacions i esclats remugaires però, ai las!, arriba la prohibició de fumar al carrer i, com quan Esquilache va voler prohibir les capes llargues, el motí ha esclatat amb gran virulència.

Per què creuen que aquesta restricció en concret ha encès tant els ànims? Els fumadors fa anys que són un col·lectiu en el punt de mira de la salut pública i ja fa temps que han perdut el poder del glamur, fins a esdevenir gairebé una fraternitat resistent.

Per què just aquesta mesura ha creuat debats intensíssims i profunds sobre els drets civils, la llibertat rawlsiana, la contaminació atmosfèrica i la condició humana que altres situacions més greus no han encès? Perquè sovint en els petits conflictes, sota la seva pell anecdòtica, s’hi amaguen forces poderoses. Que dues potències comencin una guerra per una zona petroliera no suposa cap variació sobre els motius que van portar Agamèmnon fins a Troia. Però la restricció dels llocs per fumar sí que fa surar noves línies de tensió que fa uns anys que anem intuint i que a poc a poc es concreten.

Per una banda el conflicte entre salut i/o llibertat. Una tensió que s’enceta al segle XIX amb la revolució higienista i la ràpida vinculació entre salut i moralitat. El bon ciutadà seria aquell que fes un bon ús del seu cos. Per l’altra, els defensors de la llibertat a la mala vida han reclutat tota mena de soldats. Des dels bohemis abocats a l’autodestrucció creativa fins als votants de Trump de l’Oest Mitjà fent del menjar ràpid un puntal del seu autoreconeixement cultural.

I l’altre conflicte creuat és el que cada dia amb més hostilitat enfronta els individualistes amb els comunitaristes. M’explico: entre aquells que voldrien mantenir la distància social com a norma superior i habitual de conducta i els que fan del fet comunitari el centre de sentit de l’existència. Els que volen prohibir els petards perquè espanten el seu gos, les campanes perquè no els deixen dormir i, en general. defensen “l’espai individual” contra els defensors d’una potser fins i tot mitificada vida en espais barrejats, bullint de renúncies mútues. D’això en Manuel Delgado en sap molt més i, si li truquen, segur els hi explicarà encantat.

Aquest no és un article per prendre partit. No soc dels que senten nostàlgia per quan deixaven fumar Rex als ambulatoris ni faré un al·legat sobre com els vicis d’alguns els acabem pagant tots. El meu regne no és d’aquest món.

Però no creguin que, per menors que siguin, aquestes polèmiques són banals. Si repassen els arsenals argumentatius de populismes, postmodernismes i altres corrents d’acció i pensament d’aquest lleig segle, veuran que són buits de grans idees i plens de petits problemes.