Un altre èxit esclatant i profètic d’Antonio Baños
Al començar aquesta sèrie de gloriosos articles vaig expressar clarament la meva intenció de fixar un to, un tarannà, un posat, un esperit que pels volts del juliol ja seria el dominant: l’atàvica tendència del català a remugar. L’afició del principatí a queixar-se d’un tot indefinit ha estat un aspecte que li va passar per alt a Vicens Vives i que Ferrater Mora no va arribar a copsar. Cap dels grans pensadors de la pàtria ha dedicat estudis a l’essència rondinaire del país. Amb la notable i enlluernadora excepció de Joan Capri, esclar.
Es pot dir que tot és fruit de les desfetes històriques. Allò que en Gaziel deia sobre les falles i les pegues. Hi ha països que de tant en tant ensopeguen, “tenen pegues”, però aquells que ho fan recurrentment és perquè tenen alguna falla en el seu software. Potser és el caràcter menestral, petitburgès. Allò de la “poesia administrativa” de què parlava Santiago Rusiñol a L’auca del senyor Esteve, i que és l’única elevació que ens podem permetre.
És evident que la Catalunya rondinaire és l’eix més transversal que hom podrà trobar al país. Qui no rondina pel Procés rondina dels que defensen el Procés. Qui no es queixa de Madrid ho fa de Sant Jaume. I qui no blasma la sort del Girona blasma la de l’Espanyol. Rondina la Catalunya que vol portar els nens a escola i la que no vol. Rondina perquè ha vist el programa del Mago Pop i pels resultats de Joc de cartes. La Catalunya espiritualment gloriosa que demanava l’Avi Macià és la que es queixa de tot.
El cas és que vaig encarar aquesta sèrie d’odes a la Catalunya remugaire com Homer va emprendre la tasca de dir rimat el setge de Troia, totalment cec a la desproporcionada mida de la tasca. Vam començar blasmant el Dúo Dinámico i el nacionaloptimisme del govern espanyol mentre arreu tot era caos. Però ja no queden saxofonistes als balcons. No. No tot acabarà bé. Aquests dos mesos m’han donat la raó de forma esgarrifosa. Sento el vertigen dels grans endevins, de Tirèsies al Mago Félix, que és veí meu. Amb aquesta invocació que vaig fer, no podia saber que desencadenaria forces incontrolables: l’arribada d’un tal Trincão, la desaparició d’Abidal. La prohibició de fumar, el confinament del Segrià, un cop d’estat a Mali, l’adeu de la gran Mònica Terribas, l’urbanisme tàctic a Barcelona i el llibre de Puigdemont.
I, com en unes caramelles dodecafòniques, hem sentit el clam dels fumadors de Catalunya Ràdio, els restauradors partidaris de Setién i els lleidatans monàrquics. Perquè, esclar, també se’ns ha fugat un rei com quan s’escapa una garsa amb les joies de la iaia.
I el que ve serà pitjor. Bé, serà el mateix però amb ciclogènesi i sense ERTO. Així que tots aquells lectors que van optar pel mindfulness, el coaching, el pensament positiu, la zumba, menjar xia o fer pa a casa, oblidin-se’n. Tornen els temps de seure a tribuna d’un equip perdedor amb caliquenyo i mocador al cul. Torna el temps de dir que no els votaràs, que són tots uns penques. Temps lletjos i malcarats. El temps d’agafar Paulo Coelho i deportar-lo també als Emirats. Els hi tinc dit: no ho resistiré.