Antoni Trilla: “Ens vam conèixer a urgències i hem viscut i treballat junts 42 anys”

Quan l’epidemiòleg Antoni Trilla va entrar a la Universitat de Barcelona a estudiar medicina, al voltant de l’any 1974, hi havia uns 600 alumnes inscrits. Allà va conèixer la Marta, la que seria la seva dona i companya de professió durant 42 anys. “Vam coincidir fent guàrdies a urgències i després vàrem preparar els MIR d’aquella època junts”, explica Trilla. “De juliol a desembre ens vam tancar a estudiar en un apartament que els meus pares tenien a Sitges. Tots dos vam treure plaça al mateix hospital i a principis de l’any 1981 vam començar a treballar. A finals d’any estàvem casats”. 

Trilla creu que van connectar perquè tenien un caràcter semblant. “Érem gent senzilla i crítica en el bon sentit: el que fèiem ho havíem de fer bé i estàvem molt centrats en estudiar. Per dir-ho d’alguna manera, érem més seriosos que divertits”, diu el metge, que assegura que en aquest sentit eren “molt catalans”, “de tocar molt de peus a terra i dir-nos que aniríem fent a poc a poc”. 

Que sempre hagin treballat molt, però, no vol dir que no sàpiguen gaudir de la vida. “A la Marta li agrada molt ballar; una frustració que tinc és no haver-ne après jo també”, detalla el metge, que també té les seves passions. Senzilles, això sí: “Els caps de setmana descansem a Sitges i caminem, llegim o mirem sèries policíaques, sobretot escandinaves i sueques”. 

Treballar tota la vida en un hospital, reflexiona Trilla, els ha fet ser més conscients “que la vida et pot donar ensurts en qualsevol moment”. “La Marta és hematòloga i els ensurts són la seva especialitat: de sobte et ve un noi de 29 anys a qui han de trasplantar el moll de l’os i tota la seva vida canvia. La salut és el més important i per això nosaltres sempre hem viscut sense fer plans a llarg termini”, reflexiona el metge, que afegeix: “Quan tens salut l’únic que pots fer és dur una vida tan ordenada com sigui possible, i divertir-te també, perquè si Déu vol viuràs tranquil i moriràs tard, però no ho saps mai”. 

Després de 42 anys casat, l’epidemiòleg té clara la seva recepta per a un matrimoni feliç: “El més important és la tolerància i la confiança. Saber que l’altra persona hi serà per donar-te suport i també per criticar-te quan cal: és la manera de millorar. Nosaltres hem crescut molt junts i ens hem anat ajudant l’un a l’altre”. I conclou: “Tenim ambicions com tothom, però sempre tocant de peus a terra. No necessitem ni fama ni fortuna, el més important per a nosaltres és que la família estigui tranquil·la i tingui salut”.