Ana Polo: «És molt cansat que el teu lloc als mitjans sigui ‘la noia del programa’»
Ana Polo és una de les meitats, junt amb Oye Sherman (Maria Rovira), d’un dels podcasts d’humor i feminisme de més èxit de Radio Primavera Sound, Oye Polo. Amb seccions com els Premis Bertín, en honor al macho Bertín Osborne i dedicats a bocamolls masclistes, Polo i Rovira demostren en cada capítol que la reivindicació pot ser tan combativa com divertida. Després d’anys treballant en ràdios generalistes, aquesta periodista transformada en humorista assegura que és en el format del podcast on ha trobat l’espai “per dir qualsevol cosa" i que se’ls "doni suport”. Assegudes en una plaça de Gràcia m’explica que l’etiqueta de feminista la du “amb orgull i responsabilitat” i sempre preparada per al qüestionament constant.
Llicenciada en periodisme, Polo es va decantar per l’humor poc temps després de ficar un peu en el món laboral i fer pràctiques als informatius de RAC1. “Vaig veure que la informació objectiva no era per a mi, dissimular que no estic donant la meva opinió no és el meu fort”, confessa Polo, que assegura que el mecanisme humorístic el tenia desenvolupat des de l’adolescència a causa del bullying que patia a l’escola. “Vaig aprendre a fer riure els altres de mi i d’altres coses per canviar el meu rol i treure ferro a tota la violència que rebia”, recorda.
Polo està convençuda que la visibilització importa i per això no es cansa de dir en públic que és lesbiana. “Moltes vegades quan faig un monòleg em ve una noia i em dona les gràcies. És així de senzill i de poderós”, explica la humorista, que confessa que en la seva adolescència no tenia referents. “Jo volia ser una princesa i em pensava que ser lesbiana volia dir ser lletja i marimacho perquè era tot el que m’havia arribat de la cultura audiovisual”. La bena dels ulls, explica, no li va caure fins que va veure la pel·lícula de Julio Medem Habitación en Roma, la història d’amor de dues dones protagonitzada per Elena Anaya. “Si no portés cinc anys anant a teràpia segurament no seria lesbiana. No podia seguir el meu desig perquè estava massa preocupada pel que els altres pensaven de mi i això no s’hauria revertit sol”.
A Oye Polo la cultura pop hi té un paper destacat com a vehicle per assenyalar tot el que no funciona en la nostra societat, com el masclisme o la precarietat laboral. “Només em surt fer bromes amb coses que m’indignen. Crec que molta gent que diu que no fa humor polític, sí que n’està fent, però és el de tota la vida: masclista, opressor, racista i classista”, diu contundent Polo, que, a banda del podcast, també fa les càpsules Feministic per a Fibracat TV.
L’oferta de Radio Primavera Sound, de la qual forma part Oye Polo, és una mena de paradís de les comunicadores, una situació que és difícil de trobar a les ràdios generalistes, on les conductores encara són minoria. “És molt cansat com a comunicadora que el teu lloc als grans mitjans sigui la noia del programa”, assegura Polo, que va formar part de l’equip de La segona hora de RAC1 i de l’APM? de Catalunya Ràdio. “Els que manen són una mica obtusos i només saben veure la realitat des del seu prisma i com que, casualment, són senyors, només donen oportunitats a senyors”, remata la periodista, que assegura que quan una dona manifesta el desig de tenir un projecte propi se l’acusa “d’ambiciosa, trepa o de voler una cosa que no et pertoca”. Si els senyors que manen als mitjans de comunicació algun dia fan el cop de cap, ¿es veuria Polo fent un programa a TV3? “Home, i tant! Al final Ricard Ustrell té la meva edat, Roger Escapa té un parell d’anys més que jo... Ja hi ha homes de la meva edat a la Corporació amb programes propis i són els capitans del barco”.
