Un amor que no existiria sense les 900 pàgines de 'La Regenta'

Si Leopoldo Alas Clarín no hagués escrit La Regenta, potser els escriptors Joan Manuel Soldevilla i Maria Mercè Cuartiella no estarien junts. Ho explica ell fent memòria, tornant a l’any 1986, quan tots dos estudiaven filologia a la Universitat de Barcelona. “En aquella època a les universitats de filologia hi havia molts estudiants perquè hi havia poques carreres de lletres. A classe érem prop de 100 persones i fins a l’últim curs la Maria Mercè i jo no ens havíem ni dirigit la paraula”, recorda el Joan Manuel. 

Tot va canviar amb l’últim treball de la carrera, quan els estudiants podien triar entre llegir Los pazos de Ulloa, d'Emilia Pardo Bazán, o La Regenta, de Clarín. La Regenta té gairebé 900 pàgines, així que gairebé tothom va triar la primera opció. La Maria Mercè i el Joan Manuel van ser dels pocs que es van atrevir amb l’obra de Clarín. I això els va unir. “Jo tenia un llibre que ella necessitava per al treball final i em va demanar si el podia fotocopiar. A la copisteria es van fer un embolic i van acabar enquadernant el meu original. Als ulls de la Maria Mercè, jo era una mica distant i altiu –quan tens vint-i-pocs anys ho pots ser– i resulta que havia de venir a explicar-me tot el que havia passat amb l’original. Li vaig dir que no passava res; aleshores ja estava interessat en ella i em va semblar l’excusa perfecta per anar a fer un cafè abans de classe”. Van estar tan a gust que tots dos van desitjar que l’altre proposés de fer campana per seguir xerrant. Cap dels dos s’hi va atrevir i van anar cap a classe, però després d’aquell cafè en van venir molts més. I fins avui. 

La lectura sempre els ha unit. “El primer llibre que li vaig regalar va ser El secret de l'Unicorn / El tresor de Rackham el Roig, de les aventures de Tintín: amb aquest regal pretenia dir-li: t’ensenyo les cartes, jo soc així –diu rialler l’escriptor, que assegura que la literatura els ha unit, no com a activitat, sinó com a territori de conversa i confluència–. Si un llibre ens agrada, és impensable que l'altre no el llegeixi”, assegura el Joan Manuel. A més de lectors, tots dos són escriptors i comparteixen espai de creació, el menjador de casa. “Vam fer-ho així perquè ningú tingués la temptació de tancar-se en un despatx; havíem d'escriure però també cuidar els fills. No pots deixar de fer coses perquè tinguis fills. Les coses s’han de fer quan no tens temps, perquè si esperes a tenir temps no les faràs mai”, reivindica l’escriptor. 

Per a ell, l’amor és “l’experiència total” en la qual “com més ganes hi poses més obtens”.  “Per a mi l’amor que té sentit és el que perdura, perquè és el que m’ha fet feliç a mi”, conclou.