Un amor que va néixer gràcies a la poesia de Miquel Martí i Pol

L’Albert Costa i l'Isa es van conèixer gràcies al vi i a la poesia de Miquel Martí i Pol. La primera vegada que es van veure va ser al celler de l’enòleg, el Vall Llach. “Em va fer molta il·lusió perquè va venir pel vi que li dediquem a Miquel Martí i Pol, l’Aigua de Llum. Normalment, qui em visita per raons que no són exclusivament el vi, ho fa per en Lluís Llach, però ella no se sabia ni les seves cançons: és andalusa i és més d’escoltar flamenc”. Però l’obra d’en Martí i Pol la coneixia de principi a fi, i allò a l’enòleg li va agradar. Aleshores ella s’acabava de casar i ell pensava poc en parelles perquè tot just havia perdut el seu pare. 

“Des d’aquell moment vam mantenir un contacte tímid, sense cap intenció; parlàvem per les xarxes, ens comentàvem fotos, sobretot de menjars i vins, ja que a ella li agrada molt cuinar i sovint buscava vins per maridar, vins que jo no escolliria mai, i era divertit”, explica Costa. Al cap d'uns anys ella es va divorciar. A mitjans del 2017 es van trobar al Tros, el restaurant que van obrir Mariona Anglès i Antoni Bassas i que ara dirigeix el seu fill Raimon. “L'Isa treballava al costat. Des d’aquell dia vam intercanviar els mòbils i no sabem com, vam iniciar una història increïble”. 

Va ser divertit perquè les primeres cites van estar plenes d’entrebancs. “Vivíem un moment polític complicat, i anàvem de manifestació en manifestació. Vam anul·lar el primer sopar unes quantes vegades pels talls l’AP-7 o perquè Barcelona estava intransitable. A això hi afegim que jo estava de verema i tenia uns horaris de bojos, però va ser molt bonic”, recorda Costa. 

Pel seu aniversari la va convidar a Porrera i ella va al·lucinar amb el mas on vivia, tot i que va dir que no hi viuria mai, allà. "La màgia del Priorat finalment la va atrapar i vam anar a viure junts", diu l’enòleg. Vivint al mas, va passar una cosa que recordaran sempre. "Estant a fora van ingressar la Catalina, una dona del poble que per a mi era com una àvia, l'estimava moltíssim... ella em va encomanar l’amor pel territori i em va ensenyar a apreciar les petites coses que la vida ens dona. Per a mi va ser difícil no estar-hi a prop, però l'Isa no es va separar d’ella fins que vaig tornar, i després anàvem junts cada dia a donar-li el dinar i el sopar. Durant aquelles hores a l’hospital vam descobrir el més profund de cadascú: si ja estava enamorat d’ella això em va confirmar que era la millor persona amb qui podia compartir la vida". Des d’aleshores, diu, fan equip amb tot: “Qui ens ho hauria dit, aquell dia de fa tants anys, que la poesia ens portaria a compartir la vida junts i a formar una família al mas on ella deia que no hi viuria mai!”, conclou.