Quico Tur, tenista paralímpic: “El Jose va ser com un pare, gràcies a ell vaig treure el millor de mi”
Després d’haver tingut un accident de trànsit que el va deixar en cadira de rodes, Quico Tur va tenir el primer contacte amb el tenis durant la seva recuperació a l’Institut Guttmann. I va ser Jose Aguado, que llavors dirigia l’Escola de Tenis en Cadira de Rodes de la Federació Catalana, qui va intuir que tenia un talent especial. “El bàsquet no era el meu fort, la natació m’avorria... i amb el tenis, en canvi, em sentia molt més còmode. Ara, si el Jose no m’hagués animat a continuar jugant, potser ho hauria deixat”. Des d’aquell moment el tenis es va convertir en un dels motors de la seva vida: va participar en quatre edicions dels Jocs Paralímpics -també tenia gairebé assegurada la classificació per a Tòquio abans que la pandèmia obligués a suspendre els Jocs- i encara avui, amb 43 anys, continua competint al màxim nivell, amb el patrocini de la Fundació Jesús Serra. A l’hora de mirar enrere, assenyala dos noms vitals en aquesta carrera esportiva: Marina Bronchales, la seva entrenadora actual, i el Jose, la persona que li va donar la primera empenta: “Ell va ser com un pare, perquè em va agafar tot just després de l’accident, i va veure tota la meva evolució en uns anys molt complicats en què passes de rebre una patacada molt forta a adonar-te que vas tirant endavant, tant en la part personal com en el tenis. Va saber guiar tota aquella motivació que tenia i gràcies a ell vaig treure el millor de mi”. Del Jose en recorda “moltes hores compartides, d’avions, d’hotels i d’entrenaments al club” i el seu compromís amb la millora dels seus jugadors: “Em va ensenyar els fonaments bàsics del tenis. I sempre ens ajudava: a banda d’entrenar-nos intentava que tinguéssim el millor material, buscava recursos econòmics perquè poguéssim sortir a competir...”
Amb el Jose d’entrenador, Quico Tur va guanyar els primers campionats i va aconseguir la seva millor classificació en el rànquing mundial: “El Jose era un entrenador molt exigent. Mai em va tractar de manera més tova pel fet d’anar en cadira de rodes. A vegades m’emprenyava, però no amb ell, sinó amb mi mateix, perquè no ho feia prou bé”. Junts van fer també els primers viatges per competir arreu del món. “Ell em coneixia molt bé, i en els campionats, abans d’anar a dormir, demanava al recepcionista de l’hotel que vigilés si hi havia algun moviment estrany. Quan alguna nit m’escapava per sortir una estona, sempre m’enganxava”.
Ara el Jose està jubilat i no es veuen tan sovint, però el Quico no oblida la que va ser una de les persones clau després de l’accident: “Potser parlem menys que abans, però el record queda, i serà una amistat per sempre”.
