María Rodríguez Soto: “No sé què és estar en aquest món sense el Carles“
El Carles és un amic de tota la vida essencial en la vida de l'actriu
La nit que va guanyar el premi Gaudí a la millor actriu per Els dies que vindran, la Maria Rodríguez Soto es va dirigir al públic de l’Auditori del Fòrum de Barcelona amb un cant a l’amistat i a la vida: “Si jo soc aquí i soc com soc és gràcies als meus amics. Ma mare em va parir i vaig conèixer el Carles i va ser meravellós”, va dir amb l’estatueta a les mans. I és que per a aquesta actriu nascuda a la Verneda, els amics de tota la vida són una part essencial de la seva existència. “Els amics de la infància segueixen sent els meus amics. I amb el Carles tinc una connexió molt bonica. Només ens portem cinc mesos i hem crescut junts. No sé què és estar en aquest món sense ell. Les nostres mares es van conèixer quan anaven a l’institut, van estudiar juntes, ens van tenir juntes, ens van apuntar a la mateixa escola, anàvem de vacances junts... Hauríem pogut acabar com el rosari de l’aurora, però tot al contrari. Ens necessitem. Som com casa l’un de l’altre”, explica l’actriu.
La Maria té un germà més petit, el Joan, però assegura que per a ella el Carles també forma part de la seva família. “És un altre germà. Es preocupa molt dels seus amics i els considera una cosa màgica. I per a mi també ho són. Suposo que els nostres pares ens ho han inculcat així”. A banda de definir-lo com una persona “cuidadora”, la Maria assegura que una de les coses que més valora del Carles és la felicitat que transmet. “Ja pot haver dormit cinc hores perquè les seves filles no l’han deixat dormir, però ell estarà content igual, a tope, i se’n riurà del que li pot haver passat a la nit”. Tot i que treballen en àmbits totalment diferents i tinguin horaris poc compatibles, la Maria assegura que això no ha afectat la seva relació. “Ens enviem missatges, o àudios. O potser no, però és igual. Quan ens tornem a trobar és com si no hagués passat el temps”.
A més dels amics de tota la vida, la Maria també parla amb molt d’afecte d’alguns dels seus companys de promoció a l’Institut del Teatre com la Xantal Gabarró, la Mireia Illamolla, la Bàrbara Roig, el Gerard Oms, el Pep Ambròs o l’Helena Garcia. “Els tinc molt al cor perquè vam créixer junts. Creixes, aprens, rius, descobreixes, tens moltes idees, imagines... Però després surts al món real i dius: «Ah, vale. El món de la cultura és això»”, diu entre rialles. “Vam viure un miratge allà dins. I amb tots ells tenim una bona amistat. I seguim quedant i ens seguim ajudant. I ens estimem moltíssim”.
