Moha Amazian: “Això que et diguis Moha i facis de Lluquet, què tal?”

BarcelonaEl comentari que ha sentit més vegades i que li fa més ràbia a Moha Amazian és “per dir-te Mohamed parles molt bé el català”. Normal: en Moha va néixer a Vic el 1995 i té les millors vocals neutres del teatre català. El seu pare va arribar aquí fa 52 anys, quan en tenia 14, i va ser el primer marroquí a establir-se a la Plana, avançant-se tres dècades a l’onada d’immigració que hi arribaria sobretot del Rif, d’on és la seva família.  

En Moha no s’ha quedat enrere en fer “petites conquestes”: la temporada que ve serà coprotagonista d’un espectacle del Teatre Nacional amb l’actriu Neus Ballbé (el títol és Bonobo, de Josep Julien), però és que el seu primer paper protagonista va ser fent de Lluquet als Pastorets de Vic, la ciutat dels sants. “A mi em van dir: «Això que et diguis Moha i facis de Lluquet, què tal?», que ja emprenya, però és que pel darrere deien: «Ho fa bé per ser de fora»”, recorda. “Sent escolta em vaig adonar que estava obrint camins a molts llocs, sense voler-ho. Senzillament, jo pensava: soc d’aquí i puc fer això”, diu.

Després d'estudiar en una escola i un institut d’alta complexitat, s’ha llicenciat en química. Durant l’adolescència va xocar amb els pares perquè la vida que feia no tenia res a veure amb la joventut que ells havien viscut en una Al-Hoceima rural. “No em sentia ni d’aquí ni d’allà. Va ser important que la mare veiés que les decisions que prenia em sortien bé i que el que feia no contradeia la comunitat; la identitat comunitària és molt important quan estàs en minoria”, explica. Però és que en Moha va fer la seva part: exercia d’àrbitre de futbol per pagar-se les despeses i seguia estudiant. “Soc el germà gran, havia d’obrir camí, tenir èxit, i això volia dir anar a la universitat. A més, soc molt quadriculat i quan començo una cosa l’acabo. Però tenia clar que de la universitat me n’aniria a estudiar interpretació”, recorda. Per això va marxar a Madrid, on va estar dos anys vivint, actuant i investigant. Va tornar per començar aquí la tesi doctoral en el camp de l’electroquímica, el mateix dia que començava temporada al Teatre Romea amb Carrer Robadors.

Com li diu el seu pare, en Moha està “en peu de guerra amb tot”. En el primer espectacle que va protagonitzar, que es titulava Moha, va tenir la primera revelació: “Eren situacions que m’havien passat a mi, i allà em vaig adonar que puc arribar a incomodar sense obrir la boca”. Ha après a conviure amb el racisme, però no sense indignar-se: “De petit, al meu pare li van dir que ja m’hauria pogut posar Albert. De jove, em van prohibir l’entrada a la discoteca perquè «els moros fan molt merder». Hi ha una idea preconcebuda sobre qui és d’aquí i sempre et tracten com algú acabat d’arribar, sempre es posen alerta”. 

El seu primer paper al teatre professional va ser fent de refugiat sirià a Alhayat o la suma dels dies. “Volien algú que fos àrab, i jo soc amazic!”, diu rient. “Jo, un privilegiat, interpretava un xaval de l’altra punta del món àrab que deixa casa seva i ha de venir aquí. Si no en tinc ni idea! Però allò no va estranyar ningú, perquè em reduïu a un rostre i una aparença, sense saber res de mi: sembla àrab, és àrab”, critica. En canvi, quan el seu amic Guillem Balart va interpretar un marroquí a Carrer Robadors, amb ell i altres àrabs al repartiment, els van ploure crítiques. “Prefereixo que s’expliqui aquesta història que no pas que no s’expliqui. No vull paternalisme. El que reivindico és que ens mirin a nosaltres, no als blancs. Jo el que vull fer és de metge, de Lluquet o de Romeu i que no passi res. I vull fer de persona normal!”, demana.