Adam Martín, periodista: “El Joan era un mestre traient ferro a coses que ens solen preocupar a tots“

“No sé per què vam connectar tant. Diria que és l’únic amic que he tingut amb una diferència d’edat tan gran, però sovint les millors amistats són les que no tenen explicació”. Adam Martín tot just feia els seus primers passos com a periodista quan es va creuar per primer cop amb Joan Barril pels passadissos de Ràdio Barcelona, “un senyor vestit de blanc que fumava puros i inspirava molt respecte”. En aquella època Barril col·laborava en el programa d’Iñaki Gabilondo i la seva amistat va néixer de manera força casual. La primera vegada que es van asseure a parlar va ser per una consulta professional: “M’havien fet una proposta per treballar a Madrid, en un programa desastrós d’Antena3 que es deia Patito feo, i vaig pensar que un intel·lectual-periodista com ell m’aconsellaria bé. Primer em va dir que de cap manera, però quan li vaig explicar el que em pagaven em va dir que endavant. Va ser una injecció de realisme...” La segona trobada va ser més trivial: “Em va demanar que l’ajudés amb el seu telèfon, en una època en què els mòbils començaven a tenir internet. I va estar tan content que funcionés que em va convidar a dinar. A partir d’aquí va començar una amistat que va ser una amistat de molt restaurant, de menjar i beure bé. Perquè el Joan posava el plaer gairebé per sobre de tot”.

Al cap d’un temps el Joan va començar a fer La República a la COM i va cridar l’Adam: “Li estaré sempre agraït. Jo venia de fer un programa de prime time amb Ana Obregón i ell em va demanar que fes una peça d’opinió dins de l’informatiu. Em va tornar a posar en el camí del periodisme”. En aquell programa ja mític en el qual Pere Mas feia de subdirector -“el comandant, li dèiem”-, l’Adam i el Joan van compartir quatre temporades en què la línia entre periodisme i amistat quedava força difuminada: “Ell era com el Gran Barrufet que cuidava de tots. Recordo que tenia una nevereta amb xampany, que és una cosa que no he vist mai més, i que fèiem moltes trobades tot l’equip. Teníem la sensació d’estar fent alguna cosa molt especial”. A nivell professional en recorda, sobretot, l’estil pausat i reflexiu, el d’un periodisme cada cop més escàs -“d’ell vaig aprendre que el perquè és més important que el què, el com, l’on”-, i també un caràcter que esquivava les tensions del dia a dia: “El Joan era un mestre traient ferro a les coses que normalment ens preocupen a tots. Gairebé mai el vaig veure nerviós. I també recordo que confiava molt en el talent de la gent, encara que fossin joves”.

Joan Barril va morir el desembre del 2014 i l’Adam, que actualment presenta l’Estiu de Gràcia a Catalunya Ràdio, reconeix que encara el troba a faltar. Per mantenir-se més a prop del seu record, els antics membres de la redacció de La República fan cada any un dinar pels volts del 20 de gener, el dia que el Joan feia anys.