Maribel Verdú: “Els actors i les actrius som, per norma general, insegurs”

Maribel Verdú té una carrera professional de més de trenta anys, però s’ha prodigat poc a la televisió. Entre els seus papers més recordats a la petita pantalla hi ha el d’Alicia, la protagonista de Canguros, comèdia dels inicis d’Antena 3. Després de gairebé dues dècades allunyada de la petita pantalla, hi torna amb Ana Tramel. El juego, un thriller judicial basat en la novel·la de Roberto Santiago sobre una advocada en hores baixes. La sèrie, una de les grans apostes per a la tardor de La 1 i prevista per al setembre, s’estrenarà al FestVal de Vitòria, que tindrà lloc del 31 d’agost al 5 de setembre. 

Has tingut una relació intermitent amb la televisió. Què tenia aquest projecte perquè decidissis tornar-hi?

— Vaig llegir el llibre de Roberto Santiago, Ana, quan es va publicar i em va fascinar. Quan de sobte em van trucar al cap de tres anys per dir-me que farien la sèrie i que els agradaria que en fos la protagonista em va semblar que era un gran projecte. És un gran paper, amb una història molt bèstia perquè la ficció espanyola no havia tocat fins ara la qüestió del joc i el vessant legal. Em va semblar que era la manera de tornar-hi. Feia disset anys que no trepitjava la tele perquè el que m’havien ofert no m’havia agradat prou per dedicar-hi molts mesos.

La sèrie és molt clara respecte a la permissivitat social que hi ha amb el joc.

— Sí, hi ha un moment a la sèrie en què apareix un anunci d'una casa d'apostes que diu “Tots portem un jugador a dins” i el meu personatge diu a un altre: “T’imagines que fos un anunci de rom o de whisky i que en comptes de jugador hi posés alcohòlic? Tots portem un alcohòlic a dins”. Això mai es permetria, ningú podria fer una publicitat així, però amb el joc tot es permet i està destrossant vides i famílies. És un negoci que només a Espanya recapta anualment 40.000 milions d’euros.

Hi ha hagut un canvi a la ficció espanyola pel que fa al tipus de personatges i els temes que s'hi tracten?

— Sí, ho noto molt. Durant tot aquest temps els papers que m’oferien eren de mestressa de casa amb fills i trames que continuaven sent familiars. Això es feia abans perquè per nassos havies de tenir avis, nens i família de teló de fons, t’ho exigien les cadenes. Ara això no passa, ha canviat molt. Hi ha trames familiars si algú vol, però si no n’hi ha no passa res. Des de fa un temps ja no és així i jo esperava un personatge d’una tia independent, autosuficient o que no tingués fills. O, com en aquest cas, que és alcohòlica i està enganxada a les pastilles. Menys la del joc, té totes les addiccions possibles. Això abans era impensable a la ficció espanyola.

Un personatge femení que no estigués reduït al paper de mare era difícil de trobar...

— Efectivament, la veritat és que sí.

La preparació de la sèrie va coincidir amb la pandèmia. Com va ser treballar en aquella situació?

— Quan estàvem fent els assajos per a la sèrie va esclatar la pandèmia i ho vam haver de parar tot. Ens vam quedar tots quatre mesos a casa i jo ja creia que no es faria, que era impossible. Els productors van tenir la valentia de tirar-la endavant i crec que va ser la primera sèrie que va tornar a posar-se en marxa amb uns protocols molt rigorosos i amb molt de control. Afortunadament tot va sortir bé.

Gracia Querejeta dirigeix dos dels capítols de la sèrie i juntes formeu un tàndem de llarg recorregut. Què t’aporta com a directora?

— Amb ella he fet quatre pel·lícules i aquest és el cinquè projecte que fem juntes. Treballar amb ella és un gust, un autèntic regal.

Quan fa tant de temps que et mous en el món de la interpretació, ¿es continua sentint vertigen amb un nou projecte?

— Si sabessis! Quan em van oferir el projecte d’Ana Tramel primer em va fer molta il·lusió i després em va agafar tanta por i vertigen que els productors van haver de parlar amb mi perquè no volia fer la sèrie. Em deia que no podia fer-ho, que no n'era capaç. Van haver de parlar amb mi, tranquil·litzar-me i convèncer-me. Em va entrar por i pànic, són coses que passen i quan més temps portes a la professió, pitjor.

És una mica com la síndrome de la impostora, en què les dones dubten de la seva vàlua professional.

No crec que depengui de si ets home o dona, crec que els actors i les actrius som, per norma general, insegurs.