Les acrobàcies del déu mico que van inspirar el naixement d’un esport

BarcelonaEra l’any 1936. L'Índia, encara part de l’Imperi Britànic, es preparava per enviar una delegació als Jocs Olímpics de Berlín. Al capdavant, el seu potent equip d’hoquei herba, que guanyaria l’or golejant els alemanys a la final per 8 a 1. Però com que els indis no destacaven en gaires esports olímpics, van afegir a la delegació representants d’esports tradicionals seus per fer exhibicions. Així va ser com van viatjar fins a Berlín un grup d’homes del Vyayamshala (com es coneixen un tipus de gimnasos) de la ciutat d’Amravati. Poc s’imaginaven que el mateix Adolf Hitler demanaria veure la seva exhibició, interessat com estava en la zona, on va enviar científics per veure si era cert que els aris tenien les seves arrels al Tibet o l'Índia. El Führer va mostrar-se entusiasmat quan els joves van fer una exhibició de mallakhamba, un esport local indi. Tant, que va rebre en audiència els atletes, als quals va fer regals que aquests van amagar, incòmodes, quan va començar la Segona Guerra Mundial.

El mallakhamba és un esport impressionant. Es tracta de fer exercicis atlètics en una mena de ioga aeri dalt d’un pal fet de palissandre sissu, un arbre de l'Índia, polit amb oli. És un pal alt, de 2,6 metres i 55 centímetres d’ample. També existeix una versió femenina en què es fa servir una corda penjada, tot i que cada cop més dones volen pujar al mateix pal que els homes, sense por. I és perillós, ja que els exercicis del mallakhamba són ben complicats. A vegades, l’atleta penja de cap per avall al costat del pal agafat d’un sol braç. O puja a dalt de tot i es queda en equilibri aguantant-se amb la panxa contra el pal, com si estigués volant. Exercicis similars als que tanta gent fa avui en un gimnàs sobre un matalàs, però a tres metres d'alçada. A més, es fan exercicis col·lectius, on fins a 10 persones a la vegada componen dibuixos a la vegada.

La paraula mallakhamba vol dir “guerrers del pal”, i és que té les arrels en les tècniques d'entrenament dels soldats del centre de l'Índia, especialment l’estat de Madhya Pradesh, on ja fa anys que va ser declarat esport oficial, i Uttar Pradesh. A la ciutat de Prayagraj s’hi van trobar ceràmiques del segle II aC on apareixen representats exercicis molt similars als de l’esport actual, pràctica documentada a la zona també en els quaderns de viatge de Xuanzang, un pelegrí xinès. El mallakhamba va revifar al segle XIX, quan s’explica que dos lluitadors de Hyderabad van visitar el regne de Maharashtra i van apostar diners que derrotarien tots els homes més forts de la regió. Un jove de 18 anys anomenat Balambhattdada Deodhar va acceptar i es va tancar uns dies per entrenar-se en un temple on va tenir un somni en què li apareixia Hanuman, el déu mico hindú, que va ensenyar-li trucs al damunt d’un pal. I així va derrotar els lluitadors que estaven de pas i va donar un nou impuls a aquest esport que el 1958 va ser inclòs en el programa dels campionats nacionals de la Federació de Gimnàstica de l'Índia. Va portar debat, aquesta idea, perquè per a molts practicants el mallakhamba no és un esport, sinó un ritual individual per cuidar el cos i l’ànima. El mallakhamba, però, va anar fent camí i el 1981 es va crear una federació pròpia, independent de la de gimnàstica, amb la qual s’ha anat escampant per tots els estats de l'Índia i, finalment, l’estranger. Ara se'n fan Mundials, de fet.

Els reglaments moderns han permès als jurats puntuar les exhibicions, un sistema similar al de la gimnàstica, amb concursos individuals o per equips. Un bon resum del que és l'Índia, terra de llegendes i simbolisme, on el passat connecta amb un present competitiu. Esports com el mallakhamba serveixen per explicar-nos la realitat. Formen part de la cultura i la identitat local.