Mònica Terribas: “No hi ha barreres si el que et mou és veure la gent feliç”

Són tantes les coses de Mònica Terribas que una ha d’advertir d’entrada que aquest espai és breu per abastar-la. Les explica tan ràpida i precisa com l’escoltem a El matí de Catalunya Ràdio. Tresca a l’àlbum personal i no dubta. Dos moments especials, dues persones essencials, una lliçó diària de vida. Ens mostra una foto amb el seu marit, Sergi Cutillas, a Amsterdam, el 1995, ella en bici, ell en cadira de rodes: “És la foto de la nostra vida, realment. Allà va començar una aventura que fa 22 anys que dura”.

Ha de triar i la periodista opta per la foto que il·lustra la pàgina: “Dalt de la Torre Eiffel amb el nostre fill Marc. Estiu del 2004. Tenia 4 o 5 anys i era la seva època gloriosa d’escapolir-se de tot arreu. Durant anys, el Marc ha rebut el sobrenom de Houdini, batejat per un bon amic, perquè era capaç de fugir sense que te n’adonessis. Jo histèrica i en Sergi mantenint la calma. Escales amunt, ascensors avall, colant-se entre la gent, sense consciència del perill. Aprenentatges a estones divertits, a estones d’infart. Els estius han estat temps d’aprendre a viure al seu ritme. El Marc ha sabut connectar les persones que ens envolten, conegudes i desconegudes. No hi ha barreres ni prejudicis ni bronques si el que et mou és compartir i veure la gent feliç, i ho hem après amb ell. Després arriba l’hivern, ell fa la seva feina i nosaltres la nostra. I aleshores no el tenim a prop a tota hora perquè ens ho recordi”.

PERSONES I RECORDS

“Cada dia aprenc de tanta gent”. Aquesta és, segons Mònica Terribas, la gràcia del periodisme: escoltar, aprendre i compartir. “Segurament, el pare i la mare són les dues persones que més admiro”. De Jaume Terribas: “No m’ha deixat mai abaixar la guàrdia en l’actitud de servei a la societat i al país, i no li he arribat ni a la sola de la sabata”. De Magda Sala: “Per la seva independència, també de criteri, pel seu caràcter segarrenc (necessitaria una pàgina per explicar-vos el que això significa!). M’envia whatsapps crítics a les 6 del matí i m’informa del que fa la competència”. Què es pot dir dels pares? “Sense ells, res del que m’ha tocat viure ho hauria pogut assumir”. Un amic, entre molts, és Joaquim Maria Puyal: “Em va enviar un telegrama el dia que vaig llegir la tesi, segurament el dia més important de la meva vida fins aleshores. No l’esperava i sempre el tinc present. Era el meu aniversari, un 16 de gener. El Quim sempre ha estat a prop quan la meva vida ha fet tombs, tombarelles i ensopegades, i aquell dia també”.

LA SEGARRA I COSTUMS

Coses que fa sempre Mònica Terribas: tornar al campanar de Malgrat de Sió, a la Segarra. “De molt petita m’enfilava al campanar i em passava les tardes escrivint i llegint fins que es ponia el sol, unes postes hipnòtiques. La Segarra sempre ha estat el meu refugi. És la meva infantesa i l’adolescència. Ara el meu fill corre en bicicleta pels camins, i ell també ha après a estimar la Segarra”. Una altra: escriure a mà, amb roller negre, conceptes als quals donar una ullada quan està en directe. Ho escriu en fitxes i llibretes que acumula des de l’època de La vida en un xip. “Intento mantenir-les endreçades perquè hi retorno sovint”. I sobretot una més: “Quan toco fons, Van Morrison”.