Gibraltar no és només una roca

Cartografiesignotes.catVisitar Gibraltar és una d’aquelles coses que comporten una dosi doble de morbo. D’una banda, es tracta d’un accident geogràfic singular (un immens roc massís en un extrem del Mediterrani) i, de l’altra, és una colònia britànica situada a la península Ibèrica, davant les costes de l’Àfrica. Per cert: encara ara molts gibraltarenys recorden la visita de John Lennon i Yoko Ono, que hi van passar la seva exòtica lluna de mel ara fa unes dècades.

L’avantsala de Gibraltar és la Línea de la Concepción, antiga plaça militar que servia per mantenir a ratlla els interessos britànics a la zona. Es nota que aquesta població andalusa s’ha anat construint amb la mirada posada sempre en Gibraltar, cosa que es fa palesa simplement llegint les pintades de les parets que la reclamen espanyola o en la nacionalitat de molts treballadors del penyal. Aquí encara es viu una mena de guerra freda casolana, càlida pel clima i amb una forta olor de fritura.

La colònia en si és molt petita, compacta. Hi viuen unes 32.000 persones en un espai extremament reduït que augmenta a poc a poc a mesura que es va guanyant terreny al mar. Als autòctons, però, s’hi han d’afegir alguns milers d’espanyols que hi treballen, cosa que fa que el pas transfronterer sigui dens i feixuc, impossible quan la policia espanyola fa la feina amb excés de zel. L’aeroport i, sobretot, el port són punts estratègics importants del país, la bandera del qual oneja en molts pavellons dels vaixells de les grans empreses multinacionals de transport marítim. Aquí hi ha registrades milers d’empreses que aprofiten els avantatges fiscals que ofereix el govern gibraltareny. Però la colònia també viu molt del turisme, sobretot britànic, que busca menjar bé, platja i consum lliure d’impostos.

L’avinguda Winston Churchill (per on creua la pista de l’aeroport) és l’única connexió per carretera amb el continent i la que dóna accés al nucli urbà. En la seva part plana, prop del port, hi trobem el Main Street, que fa de centre neuràlgic de la vida social de la colònia, amb pubs, botigues de marques britàniques, edificis governamentals i cabines de telèfon vermelles. Aquí és on trobem el cementiri de Trafalgar o la catedral de Saint Mary the Crowned, una de les catedrals de Gibraltar, perquè en tenen diverses, a més de sinagogues i mesquites. Tot és a prop i pensat per aprofitar el poc terreny disponible, com una mena d’Andorra la Vella marítima. El penyal en si és immens, coronat per bateries i canons apuntant al mar i infestat pels famosos micos que viuen de robar, i fins i tot agredir, els turistes distrets, que no s’hi poden tornar perquè estan protegits per llei. Si un no vol caminar s’hi pot accedir plàcidament mitjançant un telefèric que s’agafa prop del Jardí Botànic.

A l’altra banda del promontori hi ha petites platges, molt concorregudes a l’estiu, de les quals destaca la Catalan Bay (coneguda també com la Caleta). Aquí un esquadró de britànics, holandesos i catalans van desembarcar el 1704 sota les ordres de Jordi de Hessen-Darmstadt per lluitar contra els castellans en la Guerra de Successió. La simpatia entre gibraltarenys i catalans potser ja ve d’aquí i del fet que molts s’hi van instal·lar definitivament, com és el cas de Josep Corrons, que va ser capità del port i alcaid de la mar. Realment, un lloc ple de sorpreses.

En tot cas, Gibraltar es mereix una visita. Per la seva peculiaritat política i geogràfica, pel seu entorn natural, per la seva història o simplement per prendre’t una bona Pale Ale amb pescaíto frito mentre sents parlar anglès amb un lleuger accent andalús.