Castell de frontera, castell modèlic

No és senzill reconèixer gaires pautes constructives als castells. A diferència del que passa amb altres tipus d’edificis, civils o religiosos, gairebé tots són únics. Aquesta particularitat fa incrementar el misteri a qui es proposi recórrer per primer cop els passadissos i estances d’un castell (i saber-ne sortir). Imagino que aconseguir els plànols del castell enemic -si és que n’hi havia- significava per a l’adversari tenir mitja feina feta!

Sí que és més senzill saber els elements que els defineixen, sobretot els relacionats amb la seva funció essencial: defensar un determinat territori. El de Claramunt és un bon lloc on es poden conèixer aquests elements. En aquest castell de frontera, construït per fer front als atacs dels sarraïns, és on es veuen més bé les espitlleres -o sageteres: obertures allargades, fetes al mur, amples a la part interior i estretes a l’exterior, a través de les quals es disparaven arcs i ballestes- i les troneres -obertures amb forma rodona, des d’on es disparaven les armes de foc-. A més, té totes les estances típiques d’un castell medieval, incloent-hi el pati d’armes, la presó, l’església, els magatzems i la torre de l’homenatge (s’anomena així perquè és el lloc simbòlic on el senyor establia les relacions de dependència amb els seus súbdits). Una torre que té ni més ni menys que deu cares. Intenteu dibuixar-les: cal fer l’angle de cadascuna de les deu parets ben obert i la línia de cada paret ben curta. Ho he hagut de fer tres vegades abans no he fet un cercle amb deu cares!

“La fesomia del castell és essencialment la del segle XI, de fet, és un model perfecte dels castells de l’època, amb un doble recinte que diferencia funcions i nivells de poder: a la part baixa (recinte jussà) hi havia el pati i instal·lacions com tallers, estables i magatzems. La part alta (recinte sobirà) conté la residència i l’església”, subratlla l’historiador Xavier Bermúdez, d’iPAT Serveis Culturals, autor dels continguts del projecte “Anoia, terra de castells”. El Xavier m’explica perquè aquest castell du el nom de Claramunt: “Els Claramunt s’hi van instal·lar al segle X. Ben situats a la cort de Barcelona, van rebre dels comtes el títol de vescomtes de Tarragona. A més de ser presents en la conquesta de Catalunya, també van ser-ho a la de Mallorca. Amb els segles van acabar perdent títols i possessions en favor dels Cardona. Però en època moderna els van recuperar, i fins i tot van ser nomenats fugaçment comtes de Claramunt per l’arxiduc Carles. Acabada la Guerra de Successió, van ser-ne desposseïts. Avui els descendents reclamen el títol”.

Visito el castell amb Xavier Andreu, un apassionat del món medieval. El Xavier m’ha dut altres anys a magnífics castells de la zona, com el castell de Castellar, al Bages, i a Torre de Vallferosa, a la Segarra, impressionant, enorme comparada amb les coetànies (més ampla, més alta i amb unes obertures bellíssimes al capdamunt que en facilitaven la defensa). Precisament en aquesta torre passa part de l’acció de la voluminosa novel·la històrica que ha escrit el Xavier, i que espera editor.

Un gran feix de claus

Hi ha pocs visitants, avui, al castell de Claramunt. La calor dissuadeix. A més, cal fer una bona suada per arribar-hi (el cotxe no arriba al peu del castell). Situat al capdamunt d’un turó, a uns 450 metres d’altura, proporciona una visió privilegiada -estratègica, a la seva època d’esplendor-; veig Montserrat i uns quants elements que aleshores no hi deurien ser, com una ferralleria, a la falda del turó, i la gran ciutat d’Igualada, que al segle XIV va rebre la consideració de “carrer de Barcelona” i avui és capital de la comarca on som.

Passegem per totes les estances del castell amb Javi Quiroga, que n’és el guia. Du a la mà un gran feix de claus. N’hi ha de totes mides. Intento comptar-les però mai no estan quietes. Impossible saber el nombre de claus, però jo diria que supera la desena. A la capella de Santa Margarida em sorprèn veure un retaule de Jordi Alumà, pintor del segle XX i XXI. Al costat hi havia una església romànica, dedicada a santa Maria, que va ser destruïda durant la guerra civil catalana del segle XV. Una altra sorpresa per a mi: aquesta església era propietat del monestir d’on visc, Sant Cugat del Vallès. A la sala gran del castell, de mitjan segle XIV, el Javi ens explica que a l’època medieval eren dues sales: a la part de baix hi havia el celler, una fusteria i les cavallerisses, i a la part de dalt el cos de guàrdia. “¿Veieu aquestes marques a les pedres? -ens diu el Javier-. Són marques dels picapedrers; servien per recomptar la producció de cadascun dels artesans al final de cada jornada. I pagar-los”. De baixada, anant a buscar el cotxe, el Xavier Andreu -avui tot són Xaviers!-, em diu: “¿Has vist que el guia només ha fet servir dues claus?” “Sí, tens raó”, li responc. “¿I les altres deu o dotze quines portes deuen obrir?”

L’Anoia, terra de castells

El castell de Claramunt forma part dels 25 castells -i la ciutat d’Igualada- de la comarca de l’Anoia que han sigut estudiats a fons per donar a conèixer què passava dins dels seus murs i quines històries i intrigues s’hi vivien. S’ha fet gràcies a la iniciativa batejada amb el nom d’“Anoia, terra de castells” del Consell Comarcal de l’Anoia i la col·laboració dels ajuntaments que tenen un castell o torre al seu terme municipal.

A més d’una aplicació de mòbil, s’ha realitzat una web i desplegables en quatre idiomes, que presenten els personatges més destacats de cadascuna de les famílies medievals de la comarca. Per conèixer com acaba cada història, però, cal visitar físicament el castell, on es pot descarregar un àudio amb el desenllaç. L’apli, la web i els desplegables també ubiquen en un mapa els castells, ofereixen informació pràctica sobre com accedir-hi, els equipaments amb què compten, si s’hi ofereixen visites guiades, idees sobre què s’hi pot fer i els punts d’interès, equipaments culturals, restaurants o allotjaments de la zona. Entre els 25 castells que han estat seleccionats en la proposta “Anoia, terra de castells” hi ha, a més del de Claramunt, el de Jorba, el de Boixadors i el de la Tossa, entre d’altres. Bona part d’aquestes torres i castells daten d’entre mitjans del segle X i mitjans del segle XI. En aquells moments els comtes de Barcelona, Osona-Manresa i Berga-Cerdanya van ocupar i repoblar el territori, desplaçant-ne els musulmans. Quan la zona va deixar de ser primera línia de frontera, els castells van passar a ser el centre administratiu dels nous senyorius feudals (els Claramunt, Montbui, Tous, Òdena...).