Monuments vius

BarcelonaTenen centenars d’anys, fan desenes de metres d’alçària, han estat testimonis de fets històrics i alguns necessiten deu persones per poder-los abraçar. Parlem dels arbres monumentals, patrimoni viu que trobem arreu del territori català. La Generalitat en té protegits uns 250, però entre els que han declarat municipis i comarques, n’hi ha 1.500 de destacats. En repassem alguns dels més importants de la mà d’experts en la matèria.

Els de benvinguda

Els Xiprers del Palau de l’Abat de Santes Creus, ara dos, però antigament tres, assenyalaven als pelegrins que hi arribaven que podien passar-hi nit. A Catalunya era sabut que si hi havia un xiprer davant d’una casa volia dir que es tenia dret a un petit àpat; si n’hi havia dos, a un àpat complet, i si n’eren tres, també s’hi podia dormir. “Potser no són els més destacats de tots, però són arbres que ens saluden des de l’entrada com a símbol de benvinguda”, explica Eduard Parés, tècnic de Medi Natural de la Generalitat, ara jubilat. Va ser una de les persones que va començar el procés de protecció d’arbres monumentals fa 30 anys.

Els més emblemàtics

El Pi de les Tres Branques és un dels primers arbres que es va protegir i és un dels més singulars. Es tracta d’un arbre mort molt ben conservat, que es pot trobar al Berguedà i que representa la unitat dels Països Catalans arran d’un poema de Jacint Verdaguer. “A part de l’edat, l’alçària i les dimensions, els arbres també es protegeixen per la seva història, per la simbologia que tenen o perquè un poema o la tradició oral els ha fet coneguts”, explica Parés. El Roure de Can Codorniu, emblema de les caves Raventós i Blanc i de Sant Sadurní d’Anoia, també és un símbol i un altre dels primers arbres que es va declarar monumental el 1987. “Són tan coneguts que fins i tot un cop morts continuen sent populars”.

Els més vells

“L’edat no és fàcil de saber i, a més, per esbrinar-la s’ha de ferir l’arbre”, recorda Parés, que considera difícil demostrar els anys exactes d’un arbre. Però n’hi ha que es diu que són mil·lenaris, com Lo Parot, una olivera d’Horta de Sant Joan que també és una de les més gruixudes de Catalunya i alguns li atribueixen 2.000 anys. Competeix amb les Fargues de l’Arion, a Ulldecona, un grup d’una de les varietats més antigues d’oliveres, la farga, i també amb els Teixos de Marturi, al Parc Natural dels Ports. Josep Maria Forcadell, tècnic del parc, explica que oliveres i teixos són varietats molt longeves. “S’ha estimat que els de Marturi tenen 1.500 anys, però no és una mesura científica, és estimatòria a partir d’estudis que s’han fet en altres països”.

Els més grossos

Amb 13 metres de volt de canó (perímetre del tronc), el Castanyer Gros de Can Cuc, al Montseny, és considerat l’arbre més gros de Catalunya. Buit de dins, després de patir un incendi als anys 30, el 1961 va servir d’aixopluc a un carboner, que s’hi va instal·lar durant un any. El Roure dels Capellans, a l’Alt Empordà, és el roure més gruixut, amb 6,23 metres. El nom prové de quan es deia que es necessitaven set capellans per abraçar-lo.

Els més alts

Si parlem d’alçària, hem de desplaçar-nos fins a la Devesa de Girona, on s’ha mesurat un plàtan de 60 metres. “Comparat amb les sequoies americanes, és de riure. Allà no és estrany tenir arbres de fins a 100 metres, però aquí més de 50 ja és una cosa extraordinària”, apunta Parés. Les coníferes (arbres que fan pinyes) també guanyen molta alçària. Al cor de les Guilleries, el Cedre d’Encens de Masjoan, amb 47 metres, és un dels arbres més alts de la zona. Com a espècie autòctona, els faigs també destaquen per la seva alçària. La Fageda Monumental de la Grevolosa, a la Vall del Ges (Osona), és una arbreda amb molts faigs grossos on hi ha exemplars de fins a 48 metres. A més, aquest espai presumeix de tenir una de les concentracions més grans d’arbres singulars del país. “Per a molts és considerat una catedral botànica”, apunta Parés.

Els més concentrats

Però la finca on hi ha la concentració més gran d’arbres monumentals de Catalunya es pot trobar a Espinelves i es coneix com l’Arborètum de Masjoan. “Són arbres que es van plantar entre el 1860 i el 1911 amb llavors procedents d’Amèrica del Nord -explica Parés-. És un lloc singular perquè hi ha varietats diferents com sequoies, pins, cedres i avets en un espai molt reduït”. També destaca que tant aquest grup com el de la Grevolosa són a Osona, la comarca on hi ha més arbres monumentals. Una altra zona amb molts exemplars destacats és el Parc Natural dels Ports. “És de difícil accés i això ha fet que estigui menys humanitzat i menys explotat”, considera Forcadell com a motiu que se n’hi concentrin tants. En canvi, el Baix Penedès i la Segarra, amb més hectàrees de cultiu, són els que en tenen menys.

Els més urbanites

Si bé és cert que parcs naturals com el d’Aigüestortes, el Cadí-Moixeró, el Montseny o els Ports són zones amb gran varietat d’espècies, també existeix un petit reducte de natura a la ciutat de Barcelona. El Jardí Botànic Històric, a Montjuïc, és un lloc poc conegut darrere del Palau Nacional. “La seva situació, entre dos sots, li dona unes condicions d’humitat i temperatura ideals per al creixement d’arbres”, exposa Parés, que en destaca una noguera alada, dues freixes i un plàtan fals com a arbres que estan a l’espera de ser declarats monumentals per la seva singularitat.

Els més històrics

Hi ha arbres que si poguessin parlar explicarien part de la història del país. Es coneixen com els Arbres de la Llibertat i els trobem a les places de poblacions com Llançà, Colera o Arbúcies. Són plàtans que es van plantar com a símbol de la llibertat i alguns es van intentar arrencar precisament pel que significaven. “Tant el de Llançà com el d’Arbúcies van ser salvats pels rectors d’aquestes poblacions”, recorda Parés.

Els supervivents

Altres arbres han superat desastres naturals. L’Avet de la Cremada, al Parc Nacional d’Aigüestortes, va sobreviure a un incendi de la zona, i el Plàtan de la Font de la Pineda, a la Vall del Tenes (Vallès Oriental), ha demostrat que és invencible. L’any 1992 va sobreviure un bufarut que es va endur altres arbres del voltant, l’estiu del 1994 va salvar-se d’un greu incendi, i a la tardor del mateix any, d’un aiguat que va cobrir-li el tronc un metre i mig.

Els arbres museu

“Quan un arbre mor, intentem conservar-lo in situ i de vegades implica posar-hi suports perquè no caigui”, explica Parés. Aquest és el cas del Roure de Can n’Oriol (Rubí) que es va deixar com a monument de fusta per la seva singularitat. “En altres ocasions, si corre perill de caiguda, es talla i es deixa part del tronc amb un rètol com a record”, explica Parés. Com es va fer amb el Pi Gros de Can Gallego, a l’Anoia, al qual li va caure un llamp que el va ferir de mort. “Els arbres monumentals són com un geriàtric, són grans i cal cuidar-los amb molt d’amor”.

La importància de preservar-los

“Protegir els arbres monumentals va més enllà d’evitar-los cap dany físic”, explica Parés. Per a ell, són “monuments vius que expliquen històries”. El mateix pensa Forcadell, que afegeix que “el fet que hi hagin passat moltes civilitzacions amb moltes més necessitats pel que fa a la natura que nosaltres i no els hagin tallat, vol dir que tenen implícita una importància extraordinària”. “Si hem sigut capaços de fer desaparèixer espècies animals com els llops i els ossos, però en canvi hem preservat alguns arbres i hem decidit no tallar-los, vol dir que el sentiment de respecte és enorme”, conclou Forcadell.