Mapi Rivera: l'art de la llum

BARCELONA“Buscava, sense saber-ho, de manera intuïtiva, tornar a percebre la llum, i la llum em va ser donada, com un regal. Quan venia d'imprevist, m'enfonsava en el goig, la meva visió es transfigurava, els objectes es desdibuixaven, es desgranaven com petites partícules lluminoses. Em venien ganes de transcriure una experiència que anava més enllà de mi mateixa, la certesa de saber-me infinita, il·limitada. Quan l'influx de la visió amainava, escrivia i dibuixava el que havia vist”.

Ho diu amb veu baixa, serena, ho escriu també des del racó on intimitat i sinceritat es troben. Mapi Rivera, nascuda a Osca el 1976 i instal·lada a Barcelona des dels seus estudis de belles arts a mitjans dels anys noranta, no amaga el seu procés creatiu, ni censura la seva experiència amb una realitat incommensurable que no sempre el món de l'art contemporani sap com gestionar. Emancipat de les tradicions espirituals, sovint l'artista actual es perd en miratges autoreferencials justament per no endinsar-se en les arts de tots els temps i èpoques. “A les escoles d'art o universitats –afirma Rivera– s'ensenyen les tècniques físiques, però s'obliden els modes metafísics. En el meu cas, però, vaig tenir la sort de conèixer el professor Josep Maria Jori, un dels pocs mestres que entenen la docència com una iniciació, que sap veure en els alumnes els seus talents ocults i ensenya a gestionar-los perquè aflorin a través de la creació. La seva guia em va ser imprescindible en el meu desenvolupament com a persona i com a creadora”.

Despullar-se

Durant aquestes dues últimes dècades, s'ha perfilat com una de les artistes més personals del panorama actual, exposant amb continuïtat en museus i galeries unes obres en què, principalment a través de la fotografia i el vídeo, narra el seu procés interior plasmat, en primer lloc, en escrits i dibuixos. El protagonisme del seu cos nu en gairebé tots els seus treballs és també una de les característiques, un cos que no només evoca totes les subtileses de la vivència espiritual, sinó que també interpel·la l'espectador a través d'una nuesa que és alhora vulnerabilitat i fortalesa. Evidència i opacitat. Nuesa exterior i física, també interior: “En el meu anhel de descobriment, de tornar a l'origen, vaig anar desprenent-me de les pells, capes, vels que cobrien el cos fins a arribar a la despulla que, en les meves obres fotogràfiques, simbolitza l'entrega incondicionada, la mirada neta”, confessa l'artista, que afegeix: “Crear requereix estar present, reclama anar obrint fissures a l'armadura de l'ego, perquè per aquelles escletxes es colen intuïcions, epifanies sobtades i idees inspirades. Estar plenament oberta, despullada a aquesta llum, és estar exposada al saber universal. És l'absoluta entrega i la riquesa més gran. Aquesta és la gran paradoxa: quan ens despullem i ens tornem totalment vulnerables tot és possible”.

L'escriptura no només li serveix com a receptacle per recollir-hi les visions interiors, també és el vehicle pel qual reflexiona i endreça la seva trajectòria artística. D'aquest segon vessant més assagístic publica ara el llibre 'El sentido numinoso de la luz' (Herder), un extens volum per recórrer no només el seu procés creatiu, sinó tots aquells referents que sostenen el seu treball. Un aprofundiment en el fenomen de la inspiració que creuen místics i artistes de totes les èpoques i cultures, en què cerca, troballa i joc amb la noció de numinositat és la clau (com explica Rivera, ella utilitza el terme 'numinós' en el sentit que li va donar el teòleg Rudolf Otto per referir-se a aquell sentiment del sagrat que és comú a totes les religions i que pot estar al moll de l'os de l'ésser humà des de l'inici dels temps).

“La hipòtesi d'aquest llibre és que la 'visió' és imprescindible perquè la creació esdevingui genuïna, que el frec amb el numinós és el germen de tota obra d'art, que si aquesta inspiració manca, l'obra es limita a l'especulació”, explica l'autora.

Art i devoció

Amb pròleg del conegut teòleg i antropòleg Xavier Melloni (per a qui Mapi Rivera “reuneix tres característiques que són poc habituals que conflueixin: ser depositària d'una intensa experiència espiritual, tenir dots artístics i haver cultivat la teorització dels dos camps mitjançant lectures àmplies i plurals, amb un gran coneixement tant del món artístic com espiritual i de les diverses tradicions religioses”), aquest llibre ofereix una important síntesi de testimonis que han tractat sobre experiència, interioritat i art, més enllà de com se'ls hagi etiquetat. Perquè com va dir el gran –i no sempre prou escoltat– teòric de l'art Ananda K. Coomaraswamy, la inspiració mai pot significar una altra cosa que l'acció d'una força espiritual dins d'un mateix i, per tant, “l'artista no és un tipus especial d'ésser humà, sinó que tot ésser humà és un tipus especial d'artista”. Arran d'aquesta cita, Rivera escriu: “La vida i totes les accions que fem són una excusa per transformar-nos i experimentar el que és numinós. La funció de la persona creadora consisteix a traduir aquesta experiència d'una manera intensificada pels sentits. Per això, la pràctica de l'art tradicional incorpora la meditació com una part indissociable del procés creatiu i la seva contemplació esdevé també part d'aquest procés devocional o il·luminatiu”.

I si alguna especificitat hem de trobar als i les artistes actuals, quan no es dediquen merament a l'especulació, és precisament aquest contacte íntim amb una realitat fecunda que trenca límits. “En la contemporaneïtat –explica Rivera–, els creadors trobem en els processos de creació un refugi per practicar la interioritat. Ja sigui de manera conscient o inconscient, recorrem a alguns mètodes d'aquestes cultures tradicionals. Més que en qualsevol altra època, la creació és l'escletxa que ens queda per despertar la sensitivitat i procurar l'experiència visionària. El que és numinós troba una via de manifestació a través de la vivència individual del creador contemporani, desemparat de tota tradició".