Joan Mascaró: llum pròpia

El savi mallorquí va fomentar la recerca de la unitat essencial en les diverses cultures i espiritualitats

Una fotografia antiga de Joan Mascaró.
Dídac P. Lagarriga
17/03/2016
4 min
Regala aquest article

BarcelonaCom es pot valorar la influència de cada vida en el conjunt de la vida? Si, com ens asseguren repetidament les tradicions espirituals d’arreu, no som més que entramat, podem concloure que qualsevol vida influencia la resta. Que la Vida es nodreix de totes les vides, sense menysprear-ne cap. Influències que podem jutjar positives o negatives, més intenses o menys, però fins a cert punt protagonistes d’aquest entramat ordit, també, de temps i memòria.

Acostumem a traçar fils històrics obviant sovint aquesta màxima, parlant de personatges decisius i oblidant la resta. Atansar-nos a cada recorregut de vida, a cada grafia biològica -el que en àrab s’anomena sira, que tant serveix per a biografia com per a camí o desplaçament -, ens permet entreveure sempre aquestes influències, per molt que semblin oblidades. De totes les influències que cada trama suma en aquest entramat compartit i únic anomenat Vida, n’hi ha de ben especials i significatives, malgrat la seva subtilesa, gairebé transparència. Són biografies que s’han sustentat en la dimensió del mateix entramat biològic, realçant el mateix fet de la connectivitat i la reciprocitat que rau en tots els éssers. Són vides que han influenciat la resta no per emfatitzar la seva particularitat, sinó per canalitzar i enfortir el vincle mateix que fonamenta el món. Trajectòries que han esborrat les diferències il·lusòries i han cantat -amb convenciment- els fils desapercebuts que ens lliguen els uns als altres.

Visionari o, simplement, despert

Una d’aquestes vides dedicades a lloar el vincle va ser la del mestre mallorquí Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897 - Cambridge, 1987). Una de les grans tasques per evidenciar els ponts, sovint ocults, que ens enllacen és escoltar les altres ribes i veure la seva ressonància en un mateix. Quan van arribar a les mans adolescents de Joan Mascaró alguns dels textos sagrats de l’Índia, no va sentir l’impuls de deixar el que duia a les mans de la seva tradició per agafar-ne una de llunyana, sinó que va ser capaç de sostenir-les totes dues, sense moviments forçats ni violents. Agafant, sí, però sense retenir, és a dir, sense aquella voluntat acadèmica d’apropiar-se un coneixement fins a dessecar-lo. El savi Mascaró tenia prou habilitat per acaronar allò que agafava i deixar-se acompanyar pel do rebut. La fascinació per aquell tresor indi va ser tan gran que va decidir estudiar sànscrit, fet que li va permetre ser-ne professor a la Universitat Autònoma de Barcelona de la Segona República (quan la UB va canviar de nom), i fer la versió en català d’una part del Bhagavad Gita.

“Les visions espirituals de l’home es confirmen i s’il·luminen les unes amb les altres”, sentia Joan Mascaró. “No hi ha contradiccions entre la visió de l’Índia i el cristianisme -deia-. Les grans visions espirituals de l’Índia poden despertar-nos aquell sentit espiritual que una somorta rutina cristiana ha apagat en nosaltres, i podem retornar a l’eternitat del cristianisme amb una vida fresca i amb una fe més profunda”. Lluny, per tant, de la fal·lera per desprestigiar les arrels i enlluernar-se d’Orient, fal·lera que va sacsejar l’Occident de dècades posteriors i de la qual ell mateix va ser un referent, malgrat la seva insistència en el fil conductor del fet religiós.

Llànties de foc

Amb la Guerra Civil i la foscúria tenyida de sang que s’escampava per la Península, el vincle interior que tant estimava Mascaró es va veure més trencat que mai. L’any 1939 s’instal·la a Cambridge, lloc des d’on consolidarà la seva carrera professional com a docent. Vint anys després, publica el que podríem anomenar el seu manifest de vida, i del qual, sorprenentment, ell pràcticament no escriu res. El titula Lamps of fir e (l’any 1986 l’editorial del seu bon amic Francesc de Borja Moll el tradueix al català com a Llànties de foc ; aquest també serà el títol amb el qual Sílvia Ventayol i Nofre Moyà bategen un documental sobre la vida i el pensament de Mascaró, disponible a la web de la productora, quindrop.com ).

La idea de Lamps of fire és tan simple que enamora per la seva senzillesa: una polifònica i afinada comunió de textos sagrats de temps i llocs molt variats que ens recorden el caràcter indiferent de l’essència, aquella relació de tot amb tot que es fa evident en el fet religiós de pobles i cultures separades, només, per la distància o el temps. “Aquestes llànties de foc -escriu Joan Mascaró- poden esdevenir una claror en la profunda foscúria i un refugi de la tempesta. Perquè en la meravella d’aquestes grans paraules trobam la bondat i la bellesa; i més enllà de la veritat de les idees trobam la Veritat del nostre ésser”.

Del Tao Te Ching a la Bíblia, l’Alcorà i els Upanishads, de les visions de santa Teresa a la confessió de Tolstoi, de Marc Aureli a Gandhi, de Rumi a Hegel i de Confuci a Sant Francesc d’Assís... “En aquestes paraules hi trobam fe -escriu Mascaró-, però ¿com podem distingir la fe del fanatisme, una visió veritable d’una il·lusió visionària? «Per llurs fruits els coneixereu». Visió i fe són per damunt de la raó, però accepten la raó; il·lusió i fanatisme són per davall de la raó i rebutgen la raó. La raó superior accepta la visió i la fe, però rebutja la il·lusió i el fanatisme”. Resseguint la màxima de Keats (“com més s’eleva la meva ànima, més creix la meva humilitat”), Mascaró creu que “hi ha un orgull que pertorba la ment; però hi ha una humilitat que no és humiliació, sinó pau i que atura els moviments pertorbadors de la ment. [...] La imaginació superior de les coses és més enllà del pensament, i veu la unitat de les coses que el pensament veu en llur varietat, i així fa possible l’autèntic progrés del pensament”.

Precursor, visionari, il·luminador o, senzillament, algú que va trobar-se a ell mateix i va poder reforçar l’entramat-vida, el seu cor encara batega, tot i l’aparent silenci, en aquest consell recollit al Bhagavad Gita traduït per ell mateix: “Que el savi no destorbi la ment dels ignorants sumits en llurs accions egoistes. Que actuant amb devoció, els mostri la joia de les bones accions”.

stats