Benjamin a Eivissa: tornar a viure

BarcelonaLi agradaven les coses petites, en sentia fascinació, fins i tot escrivia amb una lletra tan menuda que era capaç d’encabir centenars d’idees escrites en una cal·ligrafia de formiga. Frases i més frases, un formiguer efervescent en ple estiu que s’ha convertit en una obra literària complexa i cabdal que avui encara perdura. De Walter Benjamin (1892-1940) se n’han dit moltes coses, se l’ha instrumentalitzat des de posicions ideològiques i intel·lectuals, però a vegades les coses petites, les que a ell tant li agradaven, han quedat al marge, poc ateses. Potser la primera vegada que algú li va parlar d’Eivissa entre el brogit del Berlín dels anys 30 va sentir aquesta crida de la menudesa. Aquell indret remot, ancorat en el temps, començava a rebre viatgers que buscaven no només un lloc idíl·lic, sinó també utòpic. “El mite internacional d’Eivissa, que va tenir principalment en el moviment hippie dels anys 60 el seu màxim impulsor i difusor, va ser creat als anys30 per intel·lectuals i artistes que van fer de l’illa un espai alternatiu, potser una mica per casualitat, però un espai on era possible escriure o pintar lliurement, banyar-se despullat, consumir haixix i, sobretot, sentir-se intèrpret de la natura en una mena d’Arcàdia perduda i feliçment trobada”, explica el poeta eivissenc Vicente Valero. “Entre el 1932 i el 1936 l’illa va ser visitada per un bon nombre de joves que aspiraven a ser artistes consagrats i amb nobles ideals antiburgesos. D’entre tots ells, probablement va ser Walter Benjamin el que va arribar a Eivissa més desinformat”, comenta Valero, que ara publica el llibre Experiencia y pobreza. Walter Benjamin en Ibiza ( Periférica) precisament per endinsar-se en aquest petit però decisiu aspecte biogràfic de l’intel·lectual jueu.

Fugir de la crisi

Benjamin, considerat un intel·lectual marxista, però a qui el seu amic Gershom Scholem veia com un pensador religiós en essència, “amb una conversió desafortunada i superficial a les idees marxistes”, havia entrat en una profunda crisi personal mesos abans del seu primer viatge a Eivissa (l’any 1931 escriu per primera vegada sobre la possibilitat de suïcidar-se). Tal com interpreta Valero, possiblement el seu primer viatge a l’illa el 1932 suposés un intent de sortida d’aquella seriosa crisi existencial que se sumava a una crisi social i econòmica de la seva Alemanya natal. Aquest primer contacte, de només tres mesos, és un punt d’inflexió. Com en qualsevol viatge profund, el temps no passa igual, i cada dia es dilata: Benjamin veu i viu el passat i el futur, s’endinsa en un temps lent -temps arquitectònic, paisatgístic, cultural-. Escriu a tota hora, mai deixarà de fer-ho, imbuït per aquella terra (“la més verge que he conegut”), i hi tornarà l’any següent. Dues pinzellades mediterrànies en una vida intel·lectual marcada per Berlín i París i prou importants per estimular moltes de les idees que va escriure posteriorment, a més de textos i cartes escrites a l’illa -com al seu amic Scholem-, on dona testimoni de viure intensament un paisatge que no només revela i il·lumina, sinó que sembla escapar d’uns anys d’intensa foscor. Malauradament, l’illa no estava aïllada... ¿Veure aquella illa presa pels feixistes a partir de l’any 36 va ser un afegit més a la llista de despropòsits que el van portar a treure’s la vida en un altre punt banyat pel Mediterrani, Portbou, espai de frontera on, incapaç de continuar fugint, es va treure la vida el 1940?

El camí com a revelació

Enrere quedaven aquells moments de llum, d’intensa llum -també espiritual- que va trobar a l’illa balear. “La seva trobada amb la natura i, en concret, amb aquesta natura particular de l’illa, tan captivadora per diverses raons, li va permetre assajar un gènere que no li era del tot desconegut, només que fins llavors sempre l’havia provat a la ciutat”, explica Valero en comentar Al sol, un dels escrits més sorprenents de Benjamin, on “l’experiència del paisatge i la del llenguatge semblen fondre’s en aquest passeig solar d’una manera misteriosa”. L’escriptor berlinès transposa aquí la figura del flâneur urbà (el passejant entre la multitud), entre solitaris camps i boscos illencs. “La seva embriaguesa -diu Valero- neix ara de la contemplació, al sol, i de la seva trobada amb el que només pot definir-se com una bellesa antiga. Benjamin torna en aquest text al caminant que es deixa portar pel camí, al caminant místic o al·lucinat”, que li permet escriure reflexions com aquesta: “I, de cop i volta, recorda amb estranyesa que pobles sencers (jueus, indis, musulmans) han construït els seus sistemes dogmàtics sota un sol que a ell gairebé sembla prohibir-li pensar. Aquell sol que està cremant a les seves espatlles. Al seu costat, la resina i la farigola impregnen tot l’aire en el que ell creu que s’ofegarà. Un borinot xoca amb la seva orella. Amb prou feines ha percebut la seva proximitat i el remolí del silenci ja se l’ha emportat. Revelació del missatge de l’estiu, el missatge de tantíssims estius, i sense adonar-se’n: per primera vegada ara la seva oïda estava completament oberta a ell, però de nou s’ha interromput el contacte. El camí, ja gairebé imperceptible, de cop s’eixampla; petjades a una carbonera. Darrere del vapor s’encongeix la muntanya, a la que es dirigeixen les mirades d’aquest home que ascendeix”.

Aquest fragment és una mostra de l’estat d’atenció i comunió a què arriba Benjamin, deixant enrere l’amalgama de civilització i barbàrie que el persegueix i endinsant-se en un estat, natural, on tot parla. L’intel·lectual en exili permanent que un cop a Eivissa entén, més que mai, el camí com a espai per a la revelació i el caminant com a receptor especial de l’essència de les coses. Conclusió que, tot i esborrar-se pocs anys després, quan es treu la vida, esgotat i malalt, rebent l’evidència d’una Europa que es desfà, torna a agafar força amb el seu llegat escrit, present, on la petitesa d’un home i la seva ploma continuen, malgrat tot, interpel·lant-nos.