Arno Stern: “Cal respectar el dibuix infantil”

BARCELONATé noranta-quatre anys. Totes les xifres i edats es diuen a la mateixa velocitat, tant se val dir vint-i-dos que seixanta-tres, però quan sobrepassem el llindar dels noranta la llengua s’alenteix i el número pren una altra dimensió. Arno Stern encara em rep al seu espai de París, el Closlieu, amb disponibilitat i vitalitat, tot i ser quarts de nou del vespre i haver estat treballant tot el dia amb educadors interessats en la seva proposta i trajectòria vital. D’on treu tanta energia? Sens dubte, d’un treball continuat amb infants i joves d'ençà que tenia vint anys. Un treball que mai ha volgut ser impositiu –en què, lògicament, l’energia s’escapa i un queda cremat– sinó respectuós, d’acompanyant present i silenciós, en què s'ha anat carregant contínuament d’aquesta força vital de les criatures quan un es posa al seu costat i les escolta.

No és habitual, malauradament, aquesta predisposició al servei i a la mirada atenta en un entorn social on l’infant encara es considera un ésser humà incomplet que cal omplir de dades, que cal modelar segons les intencions i expectatives de l’adult. Tampoc en el món dels adults és habitual posar-se al servei dels altres, sense demanar res a canvi. No obstant això, i com va deixar escrit el mestre iranià Ostad Elahi, “un ésser veritablement humà prioritza sempre l’interès dels altres per sobre dels seus, contràriament al comú dels mortals, que busquen en primer lloc el propi interès i només pensen en els altres quan es presenta l’ocasió”. Arno Stern, doncs, compleix amb aquesta definició, sense vanagloriar-se ni posar-se medalles, tot el contrari, rebent la vida com qui rep l'hoste més honorable.

Una vocació sobtada

De família alemanya que va fugir del règim nazi cap a França, el jove Stern es va trobar, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, amb una problemàtica habitual, sobretot al camp: criatures òrfenes que havien aconseguit sobreviure. “Quan vaig començar a treballar en camps de refugiats amb aquells nens, no sabia què fer, així que se’m va acudir proposar que pintessin i dibuixessin”. Poc després ja va observar l’efecte sanador d’aquesta pràctica entre els nens, alhora que observava com dins d’ell creixia també la vocació d’acompanyar els infants en aquesta tasca. Així, a principis dels anys cinquanta, es va establir a París i va obrir un espai dedicat precisament a això. En aquella època no era habitual que els nens poguessin pintar lliurement, sense cap intenció al darrere, senzillament pel plaer de pintar. “Un amic meu va publicar una fotografia del que fèiem a la famosa revista 'Paris Match', i allò va ser un revulsiu, perquè ens va donar molta notorietat i va venir molta gent”, explica content.

La seva proposta era simple, tan simple que encara ara funciona: un espai amb quatre parets llises on ell va clavant amb xinxetes papers grans i, al mig de l’espai, un suport de fusta amb tot de petits pots de pintura, de colors variats, i una sèrie de pinzells. La seva feina? Posar-se al servei: ni dirigeix, ni orienta, senzillament vetlla perquè no s’acabin les pintures o treu el dibuix i col·loca un altre paper en blanc quan l'hi demanen. Res més –si és que això és poc.

Gràcies a aquest deixar fer als infants, amb el pas del temps Stern es va fixar que quan un nen dibuixa sense cap condicionament extern per part de l’adult, és a dir, sense que ningú li digui què ha de fer i què no, si és bonic o està malament, sense que ni tan sols hagi de respondre per allò que fa o sentir elogis o desaprovacions, en definitiva, quan es connecta amb ell mateix i dibuixa el traç d’una manera lliure, en realitat està fent un seguit de formes que són sempre iguals a la resta d’infants i de les etapes evolutives del creixement. Com si aquells traços no sorgissin d’una voluntat individual per comunicar alguna cosa, sinó que vinguessin d’un lloc comú, d’una memòria compartida a la qual tothom té accés. Per comprovar aquesta intuïció, als anys seixanta Stern va poder viatjar per cultures del món molt diverses, des de les muntanyes de l’Afganistan fins a les selves tropicals o els nòmades del desert. Entre aquestes poblacions, observava el dibuix dels nens fets en les mateixes condicions que al seu espai parisenc: un dibuix lliure, espontani, sense intervenció adulta. Amb aquesta intensa recerca de camp va constatar el que ja havia vist a França: malgrat les aparents diferències culturals, hi ha un seguit de formes i de traços que es manifesten sempre igual. A partir d’aquí, va elaborar una teoria d’una memòria orgànica que es forma a l’etapa prenatal i durant els primers anys de vida, i que gràcies al dibuix pot formular-se.

Superar l’artificial

“Hi ha un dibuix que el fem per comunicar-nos, per transmetre un missatge, però el que a mi m’interessa és un altre tipus de dibuix que no comunica res, però que el necessitem per formular aquesta memòria orgànica”, assegura Stern, que afegeix: “Per això és tan perjudicial quan condicionem l’infant dient-li què ha de dibuixar, o posant-li constantment preguntes sobre què ha fet, o dient-li que bé que dibuixa. A Closlieu els infants –i també els adults– venen a dibuixar per dibuixar, per formular aquesta memòria orgànica que és universal i que ens iguala a tots. No hi donem cap valor artístic, perquè no en té”. Precisament sobre aquest punt, es lamenta que en els últims anys els infants que arriben al seu espai estan molt més manipulats d'ençà que la posada en valor de l’expressió artística a l’escola és evident. “Venen amb idees de composició, d’harmonia de colors, i volen imitar els artistes moderns, però gràcies a l’ambient que oferim aquí acaben superant tot això artificial i es tornen a retrobar amb la seva formulació”.

Envoltat de figures i traços comuns que petits i grans elaborem quan ens retrobem amb nosaltres mateixos, Stern és conscient que la seva proposta incomoda un sistema educatiu que encara concep l’infant com un recipient buit que cal omplir, però no per això perd el somriure ni les ganes de continuar posant xinxetes sobre un full blanc mentre mira, de reüll, si tots els gotets encara tenen pintura.