Xavier Morlans: “Cal parlar dels pecats sense culpabilitzar”

BarcelonaHi ha sostres que no es veuen, refugi d’aire, que aixopluguen igualment. Sostres interiors, íntims, que fàcilment podem perdre, amb la mateixa facilitat dolorosa amb què es perd el sostre material. Mai queden separades les fronteres, mai la fragmentació arriba a aïllar-nos: qui és un sensesostre? ¿Qui no necessita aquests sostres múltiples, alberg per al cos, alberg per a l’ànima?

Amb els seus setanta-un anys, Xavier Morlans, home d’església des d’en fa quaranta, ha pogut conciliar tres vessants vitals per a ell (la fe en Crist, la solidaritat amb els pobres i l’art) en un únic espai, l’hospital de campanya Santa Anna, que va obrir les portes el gener del 2017. Va dir sant Tomàs que són les persones qui converteixen els llocs en sagrats, i seguint l’estela de l’església San Antón de Madrid, la barcelonina església de Santa Anna, a tocar de la plaça Catalunya, va ressacralitzar-se, si seguim la màxima de sant Tomàs, obrint una mateixa porta per acollir els que convencionalment anomenem “sensesostre” per, amb el temps, i en especial des de la pandèmia, obrir-se també als “sensesostre espirituals” per arribar, gràcies a les retransmissions telemàtiques, a un públic molt més ampli.

Meditacions online

El setembre de l’any passat, Morlans va iniciar al claustre les anomenades “meditacions dels dilluns” de manera presencial amb un públic reduït. Quan va començar el fred, van continuar a dins de l’edifici gòtic i, des del febrer d’enguany, retransmeten les meditacions en streaming pel canal de YouTube Hospital de Campanya Santa Anna gràcies al voluntariat especialitzat. “Cada dilluns muntem un plató de televisió a l’església amb una il·luminació i un so dignes -explica-. M’he centrat en meditar sobre els punt dèbils, el que anomenem pecats capitals, tot i que no m’agrada dir-ho així perquè en l’imaginari col·lectiu la paraula pecat té una connotació negativa. Per això parlo de tendència fonamental o punt dèbil, que explico des d’una perspectiva gens culpabilitzadora. Davant de les tres ferides de la vida, com deia Miguel Hernández, la vida, la mort i l’amor, des de petits tracem estratègies que poden esdevenir aquests punts dèbils que sovint ens colonitzen i ens dominen, com l’orgull o la ira. Començo les sessions amb una relaxació o una cançó i després faig uns vint minuts discursius, que ara estem pensant en convertir també en podcasts, ja que tenen molt d’èxit. Després, deixo un espai meditatiu amb preguntes a l’aire perquè cadascú pugui contrastar el discurs amb el seu jo interior o, com deia el pensador E.F. Schumacher, amb aquell òrgan interior que ens avisa per prendre la decisió encertada quan encara no disposem d’arguments racionals, que podem anomenar consciència, cor en el sentit bíblic o jo profund segons la psicologia humanista”.

Les referències entrellaçades al món cristià, el secularisme humanista, la filosofia, la psicologia i les diferents arts, en especial la música popular, són constants en Morlans. També a Santa Anna ha amarat aquesta interconnexió entre mons sovint separats. “Hi trobem persones sense llar o sense feina, més de cent voluntaris de diferents conviccions, grups cristians que ja es reunien aquí abans que l’espai es convertís en hospital de campanya; en definitiva, una pluralitat que interactua d’una manera positiva i enriquidora. No som un menjador social o un alberg, sinó un espai d’acollida i, més enllà dels serveis bàsics, volem que els voluntaris s’asseguin a la taula i parlin amb les persones acollides”, explica. També moltes persones que ara són voluntàries van ser en un primer moment usuàries, fet que encara enforteix més els llaços i trenca barreres.

Una mateixa taula

“El nostre intent -afirma Morlans-és ajuntar-nos tots, entrem per la mateixa porta, ja sigui el que va a l’eucaristia, el que cerca una reflexió espiritual o el que necessita menjar. Ocupem el mateix espai. La taula pot esdevenir un lloc on compartir àpat, l’escriptori per omplir formularis burocràtics i també pot ser la taula per celebrar l’eucaristia, amb el decòrum litúrgic necessari, esclar. Això a vegades xoca amb les mentalitats fins i tot més obertes socialment i teològicament, que volen separar el moment de la pregària del de l’ajuda als necessitats i del compromís social”.

“Fa dècades -continua-, en reacció al nacionalcatolicisme, l’espai de caritat havia de quedar separat de l’espai de litúrgia, i mentre es feia caritat quedava prohibit fer una proposta evangelitzadora explícita. Aquesta divisió, amb els anys, ha fet que, per exemple, la magnífica tasca de Càritas es vegi com una ONG més, sense associar-la a l’Església catòlica ni a l’Evangeli. Aquesta compartimentació, crec, ens porta a l’esterilitat i la transmissió de la fe queda ofegada. També rebem crítiques dels sectors més conservadors, però penso que l’escàndol de veure els pobres en un lloc sagrat respon a una visió dicotòmica entre el sagrat i el profà que és més pagana que no pas cristiana”.

Morlans explica que gràcies als esforços i al ressò mediàtic, arriben més voluntaris i suports de tot tipus. “Moltes persones venen motivades per l’efecte als mitjans de comunicació, també per aquesta credibilitat buscant la càrrega espiritual, gent madura per sobre dels seixanta, o els que no en tenen prou amb llibres d’autoajuda, ja que aquesta pandèmia ha fet que s’anés més enllà; també professors de meditació zen o ioga que volen conèixer la tradició cristiana, a més d’antics acollits, en especial magrebins, senegalesos i llatins. Des de la pandèmia el clima al claustre és molt saludable, i amb les meditacions online veiem que estem arribant a molta gent. Aquests dies fins i tot estem mirant la manera de fer una versió en castellà per al públic hispà i llatinoamericà”.

Una Santa Anna, per tant, que s’expandeix sense perdre el centre, tant espiritual com material: “No volem seguir els criteris que els pobres no han d’estar al centre turístic de la ciutat i que s’han d’amagar en albergs a la perifèria”, conclou amb el somriure ferm de qui se sap al seu lloc.