Xavi Sarrià: inspiració morisca

BarcelonaDesconeixem com es mou la memòria, on s’amaga, com s’ho fa per aparèixer i interpel·lar. L’escriptor cordovès Antonio Manuel, especialitzat en el llegat morisc, després de perdre un dit de la mà dreta en un accident, va escriure: “Cada cop que la comparo amb la mà esquerra recordo que em falta un dit, però quan no ho faig confesso que he arribat a creure que les mans són així. Perfectes i completes amb quatre dits. I oblido que està amputada. Sovint, entre el somni i la vigília, els plecs de la memòria m’empenyen a moure el múscul atrofiat i a sentir el nervi inútil del dit que em manca. Així és i es comporta la petjada morisca. La petjada morisca ha de mirar-se al mirall per comprendre el perquè dels espasmes de la seva memòria”. 

La memòria necessita miralls. Els miralls poden ser una melodia, un cant, una aroma. Quan el músic tangerí resident a València Ahmed Touzani va anar a un concert del cantant Pep Gimeno Botifarra, va exclamar: “Però si aquesta música també és la del meu poble!” La memòria es reflecteix al mirall i somriu, plora, la memòria no sempre ho recorda tot, més aviat percep, sent. Dir “memòria viva” és redundant. 

De la trobada entre Touzani i Gimeno va sorgir el disc De banda a banda del Mediterrani (Temps Record, 2018), però la memòria, com l’aigua, no deixa d’escolar-se. Ara la parella inicia una cançó esdevinguda el primer single del que serà el nou disc de Xavi Sarrià, previst per a la primavera i publicat per Propaganda pel Fet. El tema, titulat La nit ferida, reivindica aquest mirall en el qual la memòria morisca segueix parlant, o parla per primera vegada. “Quan el Botifarra i l’Ahmed es van posar a cantar i tot encaixava, a mi em va sobtar. És molt potent veure com aquest cant de batre encaixa i com ha sobreviscut gràcies als llauradors”, confessa Sarrià.

La seva primera cançó

Cantant valencià de llarg recorregut, primer amb el grup Obrint Pas i des del 2017 en solitari, Xavi Sarrià reconeix que fins a aquesta cançó la memòria dels moriscs no l’havia interpel·lat: “El videoclip que presento ara l’hem gravat en coves, en especial a les covetes dels moros a Bocairent, que van ser excavades a la paret i servien com a magatzem comunal durant l’època andalusí. També hem gravat en una cova marítima de Xàbia que s’havia utilitzat com a pedrera en aquell temps. El símbol és clar, entrem en una cova i descobrim una història que no coneixíem; després en sortim i ens adonem que aquestes històries estaven dins nostre i quan les escoltem entenem que parlen de nosaltres”.

La mà de quatre dits i la de cinc s’enllacen. La nit ferida comença amb un vers escrit en l’avui del segle XII per un tortosí, Abu-Bakr at-Turtuixí: “Furtiu recórrec el cel / amb els meus ulls / per si puc vore / l’estel que mires tu”. No és el primer cop que músics valencians i catalans recorren a la poesia andalusina, en especial la traduïda per Josep Piera, però en el cas de Sarrià l’aproximació és lleugerament diferent: la memòria també és una eina de futur. 

“Pensant-ho vaig veure que era bèstia que mai hagués fet una cançó sobre el tema dels moriscs. Que fos la primera cançó meva sobre el tema em va xocar”, confessa Sarrià, per a qui és important “descobrir pels nostres mitjans aquesta història tan oblidada”. I afegeix: “Quan hi aprofundeixes entens que no eren uns altres, que era la gent d’aquí, que no eren com uns extraterrestres que van venir i se’n van anar, era la gent llauradora, de la terra, que va deixar un llegat del qual avui formem part i que ens ensenya també una història de resistència i de lluita en moments molt difícils. L’expulsió va ser la campanya de neteja ètnica més gran de la nostra terra. Va passar aquí i no n'hem parlat prou”. 

“He volgut parlar en present a la cançó perquè el que volia no era una cançó historicista. Això també parla d’avui dia, també és un cant a les resistències d’avui enfront dels discursos d’odi, el racisme i la islamofòbia. La campanya d’uniformització tan bèstia i el supremacisme que van provocar la neteja ètnica i l’expulsió dels moriscs són discursos que estan avui dia al carrer, que seguim combatent. És un fil de la història que enllaça l’ahir i l’avui i ens dona la clau per entendre el nostre origen mestís, per entendre el nostre tresor basat en la confluència de tantes visions de la vida i la terra”, afirma. 

El llegat de l’Horta

“D’alguna manera comencem a entendre que això també parla de nosaltres, ja no són tant els altres com pensàvem. Personalment, m’ha xocat molt descobrir aquesta història tan bèstia de persecució d’un terç de la població del País Valencià, com eren conduïts en fileres cap a la costa, i al mateix temps els alçaments de milers de persones a la serra d’Espadà (s. XVII), que desconeixia, o uns 20.000 a la Vall de Laguar. Com és que no coneixem tot això? Hem de recuperar-ho per explicar aquesta campanya d’uniformització tan gran que ha patit la nostra terra”.

Una altra qüestió clau de la qual ens parla la memòria morisca és la sacralitat de la terra i la centralitat del cultiu (al camp i al cor). “L’Horta és el nostre tresor –diu Sarrià–. Significa molt per a les nostres vides i històricament per a la nostra terra, i tots sabem que és un llegat andalusí. Hem d’aprendre d’aquelles formes de gestió comunals, com el sistema del tribunal de les aigües que és herència andalusina. Històries del passat que són del present. Cal defensar l’Horta pel llegat que suposa i també pel que implica de sobirania alimentària, contra la crisi climàtica. És la saviesa popular, sovint menyspreada, el que ens ajuda a tirar endavant en moments difícils. En un moment de múltiples crisis cal viure arrelats a la terra, a l’Horta veus la gent treballant com sempre, posant en evidència que un altre model de vida és possible en aquest món on sembla que tot col·lapsi, i aquests models ens ensenyen vida. Aquesta saviesa està present al costat de casa. Aquests llauradors dels quals sempre s’havia rigut la gent de ciutat són els que avui donen alternatives de futur basades en el que han conegut sempre”.