Teletreball a milers de quilòmetres: "Acabo la feina i baixo a fer surf"

BarcelonaLa Marta Peca, de 24 anys, treballa al departament de comunicació interna d’una empresa de Barcelona. Durant el confinament, quan només portava uns mesos a la companyia, va començar a fer la seva feina des de casa, com molts altres treballadors. Però l’experiència no li va agradar gaire. S’ho va passar malament tancada al seu pis, li costava concentrar-se i no rendia. Per això quan el juliol del 2020, en plena desescalada, va conèixer un noi que havia marxat a viure a les Canàries per teletreballar ho va veure clar. “Allò era el que jo volia! Una oportunitat que havia d’aprofitar”, diu, i explica que el seu somni sempre havia sigut viure en algun lloc on pogués acabar la jornada laboral i anar a fer surf. 

Va parlar amb la seva empresa i els va proposar marxar de manera temporal: un mes. “La seva reacció va ser molt bona, em van dir que si seguia treballant per a ells no tenien cap problema que visqués a les Canàries o en un altre lloc, que l’important era que fos feliç”. Dit i fet. Primer va marxar a Fuerteventura i s’hi va trobar tan bé que s’hi va quedar, i al cap d’uns mesos es va instal·lar a Gran Canària, on viu ara, i on explica que hi ha “una gran comunitat de gent teletreballant”. “Hi ha moltíssims catalans, però també espanyols i estrangers, que s’han instal·lat aquí a viure, buscant una qualitat de vida millor de la que tenien, i que fan la seva feina en remot”. 

Ella al principi va estar vivint en un hostel on tothom teletreballava a milers de quilòmetres de distància i allà precisament hi va conèixer el seu company de pis actual. “Ara faig el que sempre havia somiat. Acabo de treballar i baixo a fer surf”, diu. “Per a mi aquest ha sigut el millor lloc per estar durant la pandèmia”, destaca. Tot i això, l’experiència també deixa alguns punts negatius a nivell laboral: “El problema és que estàs molt desconnectat de la gent amb qui treballes. Jo no conec ningú del meu equip personalment perquè mentre he estat aquí m’han donat un nou càrrec de project manager amb un nou grup de gent i només ens coneixem de manera virtual”, explica. “Si no féssim reunions online jo estaria completament sola”, diu, tot i que reconeix que els grans avantatges d’aquesta fórmula –“Puc viure on vull, organitzar-me el dia com vull i fer i desfer”– acaben compensant molt la decisió. Quan mira al futur no té clar què vol fer. Diu que és flexible i estaria oberta a tornar d’aquí uns mesos si la seva empresa l'hi demanés, perquè ha disfrutat d’aquest any a les Canàries moltíssim. “Encara no sé què faré –diu–, però el que sé segur és que aquesta experiència no l’oblidaré mai”. 

Marxar a la Toscana

Una altra persona que treballa molt lluny de l’empresa és la Idoia Ruiz, de 43 anys. Ella és responsable de comunicació d’una multinacional suïssa amb seu a Cerdanyola, però aquest abril ha marxat a viure amb la família en un petit poble de la Toscana de només 300 habitants. Els motius per marxar van ser diversos: “El confinament ens va fer veure que no podíem aprofitar la ciutat i ens va provocar una sensació d’ofec”. A més, el seu marit és italià i viatjava molt a Itàlia, de manera que la criança de les seves dues filles petites requeia molt sobre ella. “Era una situació poc sostenible a llarg termini”, explica. Llavors van decidir engegar un projecte professional a Itàlia –que compatibilitza amb la seva feina– i que pensaven gestionar des de Barcelona. “Però la pandèmia va provocar que volguéssim fer un canvi de vida i ens hem mudat a Itàlia”, diu, i des d’allà ella segueix treballant a distància. “A Barcelona ja feia teletreball, per tant la diferència no és gaire gran”, diu. Quan va comunicar als seus superiors que marxava a viure a la Toscana “van reaccionar molt bé”, explica. Ara, quasi dos mesos després d’haver-se instal·lat, fa una valoració positiva del canvi, tot i que el teletreball a vegades és complicat. “Per a mi un inconvenient és l’autoexigència, perquè jo ho soc molt i des d’aquí sento que em demano molt i assumeixo més del que puc per fer perquè la distància no es noti”, diu. A més, la feina l’obliga a portar el ritme de Barcelona en el seu dia a dia: "Però ara el meu entorn té un pols molt més lent i de vegades tinc la sensació de no aprofitar aquesta manera de viure més tranquil·la, perquè el meu dia a dia laboral em demana un ritme de ciutat”. Tot i això es considera una privilegiada per poder treballar a 1.200 quilòmetres de distància sense que la feina se’n vegi afectada. “Quan acabo la meva jornada aquí puc gaudir de la natura, les meves filles han après a anar en bici en poc temps, han fet nous amics i gaudeixen de tots els estímuls que la natura els ofereix. Ser aquí és un aprenentatge continu”. 

Una nova tendència laboral

Això que han fet la Marta, la Idoia i altres persones ja té un nom i es coneix com a workation. “Es tracta d’intentar unir la feina amb una qualitat de vida millor”, diu Manel Fernández Jara, professor dels estudis d’economia de la UOC i expert en qüestions laborals. “Abans de la pandèmia el workation era un fenomen molt minoritari, però després del confinament es va disparar i ara trobem que molta gent està apostant, sense por, per fer aquest canvi de vida”, diu, i assegura que estem “davant d’una nova tendència laboral”. I explica el que significa: “Parlem d’un canvi de mentalitat molt gran, d’una cosa que fa 5 anys era impensable però que ara està creixent perquè la gent cada vegada s’atreveix més a prendre aquestes decisions, perquè saben que vivim en un món global. El nostre model de vida està en constant renovació i ara es prioritza molt la qualitat de vida. Amb la pandèmia ens hem adonat que volem disfrutar més del nostre temps, triar el nostre espai, i això ha de ser compatible amb la feina, òbviament”, destaca. 

Ell explica que moltes empreses s’estan adaptant ràpid als nous temps –“Hi ha ajudat el fet de tenir un nou marc normatiu de referència que regula el teletreball”, destaca, fent referència a la nova llei sobre aquesta qüestió, del 2020– i arriben a acords amb els treballadors basats en els objectius, la confiança i el compromís. “A partir d’aquí cadascú pot ser on vulgui. No té sentit pagar perquè algú estigui assegut en una oficina”. Fernández Jara explica que hi ha companyies que fins i tot s’estan posant les piles per intentar pal·liar alguns dels efectes nocius del teletreball, com la pèrdua de cohesió, de l’esperit d’equip o de l’espontaneïtat i la creativitat que sorgeixen de les trobades informals. “N'hi ha que estan treballant per estipular trobades d’equips, o team buildings, cada 3 o 6 mesos, per enfortit aquestes relacions, i després poder seguir treballant tots a distància”, explica. “Estem davant d’un nou paradigma”, conclou, que efectivament ha portat persones com la Marta o la Idoia a mantenir la seva feina tot i haver canviat les oficines de Barcelona per les platges de les Canàries o els paisatges de la Toscana.