Victoria Cirlot: “El feminisme fa temps que existeix, però ara s’ha despertat una consciència col·lectiva”

BarcelonaDones que balbucegen, s’embarbussen. Dones que interpel·len. Es diu que del verb francès béguer, que significa això, balbucejar, quequejar, en deriva la paraula beguina, que és com s’anomenen les dones de l’Europa Occidental que a l’Edat Mitjana vivien de manera religiosa sense pertànyer a un orde monacal. Avui, al seu pis que voreja Gràcia, Victoria Cirlot no balbuceja, al contrari, però certes qüestions s’embarbussen per si mateixes, per exemple la noció del temps. O la d’història: com explicar-la de manera clara?

“Estic convençuda que ens han parlat malament del temps històric, no es pot entendre com una línia progressiva ascendent. El temps històric, com la mateixa vida, dona moltes voltes! Tenim una experiència del temps que és la nostra vida i, si fas el paral·lelisme entre la pròpia experiència temporal i el temps històric, t’adones que, en efecte, no és lineal, sinó que avances, retrocedeixes… La memòria, per exemple, t’assalta, et trasllada i fa possible conviure entre temps. Pots viure el present i alhora un passat quan el record es fa real. La memòria genera aquest caràcter rizomàtic de la història. La meravella és com vivim sempre en relació amb un passat i és necessari mantenir-hi un diàleg constant. És l’única manera que el present adquireixi un sentit. Ho crec de debò, pertanyem a una tradició i necessitem establir-hi vincles”.

Escoltant-la penso que no és ella la que s’embarbussa, sinó la mateixa història, el temps mateix: res és clar, res s'acaba, tot quequeja. Les beguines d’ahir ens parlen avui i, a més, de manera directa, aquí. Una d’elles és Hadewijch, nascuda a Anvers a finals del segle XII, de la qual ara es tradueix al castellà la seva poesia cantada amb el títol Canciones (Siruela) amb una edició comentada de Veerle Fraeters i Frank Willaert a la col·lecció que dirigeix la mateixa Cirlot, que a més s’ha encarregat de revisar tota la traducció, en especial el vocabulari místic.

 

S’obre un món nou 

“A les ànimes nobles Déu concedeixi consciència / que les alleugeri de la vida dura, / a les ànimes ferides i desterrades ara / pels cops dels estranys cruels”, canta Hadewijch mentre sembla fullejar el diari d’avui farcit d’actualitat. La seva interpel·lació no només és definida pels seus escrits, sinó també per ser dona. “S’ha despertat un gran interès per tot el que és la ‘feminitat’ –explica Cirlot–, per crear una genealogia i trobar maneres de construir una identitat. Les místiques medievals, en aquest sentit, són interessants i importants perquè, si bé als textos no es manifesta una consciència de gènere ni hi ha cap reivindicació, hi podem trobar justament això, la necessitat de comprendre’s, una autocomprensió des d’un lloc molt propi i molt diferent del dels homes. És cert que el feminisme fa temps que existeix, però ara és diferent, s’ha despertat com una consciència col·lectiva, ho noto a classe amb els alumnes. La universitat és un indicatiu del que passa fora, i veus que hi ha un interès més gran per aquestes qüestions”.

I per què, precisament, sobre la mística medieval? Segons ella, la principal raó podria ser que s’explica el món interior de manera precisa i ordenada, “i és molt difícil parlar ordenadament del món interior”. “D’alguna manera s’obre un món nou, diferent. El que és important és que s’entengui bé”, recalca.

Més que reivindicar, on es petrifica, cal deixar-se inspirar, acompanyar. “No s’han de malinterpretar els textos –continua explicant Cirlot–. No els pots fer callar amb les teves idees, cal que el text et parli i acceptar el que diu i, després, entendre si encara ara et pot dir alguna cosa. La divinització, per exemple, no és empoderament. Cal contextualitzar-los, però és possible treure’n un gran ensenyament. En aquestes cançons, Hadewijch ens parla de l’amor com a camí de transformació, un amor fet d’absència, que viu de patiment i per això és una via de perfeccionament. És aniquilació, un procés de deixar de ser tu per transformar-te en amor i expressat amb un vocabulari prodigiós. Certament, avui és el contrari, vivim en un món en què es busca l’afirmació del jo. Tot i això, el camí místic és també un procés de buscar la identitat. Finalment, aquest introduir-se en un camí tan extraordinàriament difícil et porta a una immensa transformació, que suposa una ‘perfecció’, que és el terme que empra Hadewijch per anomenar la conversió en amor, treure tot allò que no soc amor”.

 

Transformació personal

No és l’amor romàntic, ni tan sols humà, sinó el radical, l’últim: “Les prenyades d’alt amor / es lamentaran poc, / sigui quin sigui el seu dolor. / Seran prudents, / sempre amb humilitat profunda, / en alt amor disposades / a anar allà on pretengui l’amor, sigui lluny o a prop / sigui en la mort, en la vida, on sigui, / en llibertat sense por: és el que ens ensenya límpidament l’amor.”

Com a catedràtica de filologia romànica a la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra, on també és directora de l'Institut Universitari de Cultura, Victoria Cirlot considera aquestes místiques medievals no només un camp d’estudi, sinó que gràcies a elles, i en especial l’abadessa benedictina Hildegarda von Bingen, ha pogut fondre estudi i vida, interior i exterior: “El punt d’inflexió el situo quan començo a estudiar l’obra de Hildegarda a mitjans de la dècada del 1990, amb 42 anys, els mateixos que tenia ella quan va rebre la primera il·luminació, una ‘sincronicitat’ com diria Jung. Vaig notar que ella m’obria un espai important i que aquest espai em duraria per sempre”.

Atansar-se a un balbuceig, com el so d’una font incipient, és preparar-se per beure o, si més no, copsar la invitació. Una beguina parla suau, murmura, i d’aquesta aparent llunyania sorgeix un centre sense temps. Avui Hadewijch, per exemple, canta per trencar lleialtats i vassallatges excloents, opressius, i prendre consciència de quines poden ser les nostres fites i quins els nostres vincles reals: “Ànimes lliures i ben nascudes, / alhora cridades i escollides, / no estalvieu sacrificis per ser / ardents i animades per alta lleialtat.”