L'illa on pots trobar una princesa cuidant d'un burro: un viatge a Lamu

BarcelonaEl 1966, Elisabeth Svendsen i el seu marit van cobrar un munt de diners quan van vendre a una gran empresa la patent d’un enginy que eixugava els bolquers. L’invent no va acabar de triomfar, però ells van cobrar una bona xifra que els va permetre comprar un hotel rural idíl·lic a Devon, al sud d’Anglaterra. El 1969, l’Elisabeth va comprar un burro, ja que tenien lloc de sobres a la propietat i sempre li havien agradat, els animals. Va batejar l’animal amb el nom de Naughty Face (cara entremaliada) i va crear una relació tan especial amb el burro, que va decidir que en compraria més. Va començar a voltar per la zona buscant burros abandonats i maltractats, intentant quedar-se'ls. I així va acabar dedicant tota la seva vida a cuidar aquests animalons. Anys més tard, l’associació que havia creat en defensa dels burros tenia centres d’acollida i hospitals per a burros i mules als cinc continents.

El centre de protecció dels burros més famós fundat per Svendsen és el de l’illa de Lamu, a Kenya. La britànica va arribar el 1971 fins a aquest racó de la costa del mar Índic després de llegir un reportatge sobre aquesta illa, on viuen més burros que persones. Llavors ja viatjava per tot el planeta protegint burros, posant en risc la seva vida més d’un cop quan intentava aturar pràctiques salvatges en festes populars en què es llançava un burro des d’un campanar, com passava a Espanya, on va fer tants amics com enemics. A Lamu hi va trobar una illa paradisíaca plena d’aquests animals. Els carrers de les ciutats eren tan estrets, que els cotxes no hi cabien. Així que la gent es movia en burro o en bicicleta. Svendsen va intentar convèncer la població local que un cop un burro es fes gran, no calia abandonar-lo o matar-lo, i va crear una residència per a burros amb vistes al mar on avui en dia hi ha més de 100 animalons. Ases que viuen la seva jubilació en pau gràcies a un equip de voluntaris i a les donacions de milers de socis escampats arreu del món. Alguns dels socis que ajuden són membres de cases reials europees. Princeses i prínceps cuidant burros. A Lamu passen aquestes coses.

Lamu va començar a fer-se famosa a Europa a finals dels anys 60. Però de coneguda ho havia estat sempre, a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà. Aquesta illa era una escala ideal per als vaixells que anaven i venien entre l’Àfrica, l’Índia i Aràbia. Els seus comerciants suahilis s’havien fet rics comerciant amb espècies, amb ullals d’elefants i també amb esclaus. Per aquí passaven esclaus africans cap a palaus d’Oman, Istanbul o Bagdad. Lamu va ser disputada pels àrabs, pels otomans i pel sultà de Zanzíbar, que la va controlar més de 100 anys. Després van arribar els britànics, van acabar amb el tràfic d’esclaus i Lamu va començar a quedar arraconada i oblidada. Però als anys 60 va ser descoberta per joves occidentals que fugien d’una societat on els diners semblaven dictar la llei de tot. Amb els seus cabells llargs, les butxaques buides i roba de segona mà, van enamorar-se d’una illa sense cotxes, amb platges amb palmeres precioses i una població acollidora, tot i que no acabessin d’entendre gaire bé que volien fer amb la seva vida, aquells hippies. I com sol passar, el que va ser un refugi per a somiatruites que no necessitaven diners per viure, va ser el pas previ a ser descobert pels milionaris que sí que en tenen, de diners. Un dels primers va ser el cantant de The Rolling Stones, Mick Jagger, que hi va anar amb la seva parella, Jerry Hall, uns quants cops buscant-hi pau. Solia quedar-se a l’Hotel Peponi, que no era res de l’altre món, però tenia tot el que feia falta: un edifici baix pintat de blanc, habitacions que surten directament al mar i bones vistes. Aquí coincidirien amb el jove prodigi del violí Yehudi Menuhin, qui una nit va tocar Bach per als clients de l’hotel de forma gratuïta. Quan se li va trencar una corda, la va substituir fent servir el fil d’una canya de pescar d’un pescador local. I va seguir amb Bach.

El Peponi segueix obert. No ha canviat gaire, tot i que ara les habitacions tenen de tot. És un hotel on s'hi està bé, sense els luxes de les grans cadenes, però pensat per a un turisme disposat a gastar. Dormir-hi és car, però sempre pots anar a prendre alguna cosa a la terrassa per fer el xafarder. Una opció és demanar un Old Pal, el còctel de la casa: una barreja de vodka i taronja. L’hotel segueix en mans de la família Korschen, com sempre. Lemmy i Wera Korschen tenien una granja a Kenya que van perdre quan va arribar la independència i el nou estat va requisar algunes terres que pertanyien a occidentals. Ells, que ja no sabien viure enlloc que no fos l’Àfrica, van buscar un nou lloc on fer arrels i van trobar Lamu, on van tirar endavant el Peponi. El seu hotel va fer-se un fart d’acollir famosos un cop la premsa va informar que era el lloc on Jagger anava. L’efecte crida va funcionar i durant els anys 70 molts famosos van venir fins aquí, i molts hi van comprar cases. Com els Korschen, Lamu s’ha convertit en un lloc de trobada per a molts europeus que s’enamoren de l’Àfrica i ja no la volen deixar.

Cases que enamoren

No els culparem. Lamu no només és coneguda pels seus ases. També per la seva arquitectura, típica de la cultura suahili. Edificis dels quals és ben fàcil enamorar-se, amb portes de fusta fetes a mà per artesans que són hereus d’una tradició que té més de mil anys. Un cop hi entres, sempre hi ha petits rebedors que servien per oferir un lloc a l’ombra per escapar del sol. Espais per rebre gent sense que entressin del tot a casa. I després, patis, terrasses on es podia dormir i espais amb bancs per on passa l’aire. Edificis amb finestrals, arcs i parets blanques, amb llums de vidres de colors. A Lamu, els visitants han estat sempre benvinguts, però s’ha tingut el bon gust d’exigir-los que si volien comprar una casa antiga, la restauressin. I si se’n volien fer una de nova amb luxes occidentals, se’ls demanava que aquests quedessin integrats en una estructura tradicional. El resultat és que a les viles, hi ha harmonia. Camines pels carrers estrets, pensats així per generar ombra, i per moments costa saber si una casa amaga la llar d’una família local o un espai reformat en hotel de luxe. Cases com la de la nissaga francesa Peugeot, feta seguint l'estil suahili, però amb tocs moderns. A la porta, de fet, unes petites rajoles amb el símbol de la marca de cotxes francesa, un lleó, et permeten entendre qui passa les vacances aquí. La llista de famosos que s’ha enamorat de Lamu és llarga. La princesa Beatriu de Mònaco va venir aquí amb el seu amic, Edoardo Mapelli Mozzi, membre d’una família anglesa amb arrels italianes que va comprar una casa a Lamu fa dècades. Cantants com Madonna i Sting hi han passat temporades, així com polítics nord-americans, l’actor Richard Burton o la model Kate Moss. I molts han col·laborat amb el refugi dels ases. Veure la princesa Carolina de Mònaco cuidant burros no deixava de ser una imatge curiosa, tot i que la gent de Lamu s’hi havia acostumat. El refugi dels burros és al centre de la ciutat, davant del port, i permet que la gent entri i acaroni les bèsties. Fan bona cara.

A Lamu els famosos hi troben pau, ja que no és fàcil arribar-hi. Primer cal volar amb avió fins a un petit aeroport construït al mig de la jungla. Aterrar-hi és espectacular, ja que miris on miris, gairebé ni veus nuclis habitats. La costa nord de Kenya, tocant amb Somàlia, és plena de boscos tropicals i manglars. L’aeroport, doncs, és petit i només hi aterren avions petitons que es mouen bastant. De l’avió saltes a una barca, després de passar els controls de seguretat, ja que no som gaire lluny de la frontera amb Somàlia i fa una dècada, grups integristes com Al-Shabab van intentar atacar Lamu. Com que és un centre turístic, el govern de Kenya l’ha protegit amb un destacament militar. Un cop se salta a la barca, toca creuar fins a l’illa de Lamu en un tram marcat pels forts corrents. Cal perícia, per navegar-hi. Lamu és considerat l’assentament suahili més antic de la costa, fundat ara fa més de 10 segles, tot i que els edificis més antics tenen entre uns 400 i 300 anys. La majoria són de l’època de domini de Zanzíbar, quan ja es comerciava amb els europeus. Els primers a arribar-hi van ser els portuguesos. Vasco de Gama, de fet, va passar per Lamu. Després, amb els anglesos, va canviar tot.

La visita de Gandhi

Fa més d’un segle, quan Lamu havia perdut esplendor, va ser visitada per un viatger que anava cap a Europa. Era Gandhi, llavors encara un advocat que creia en els britànics, el qual recordaria com "el primer port d'escala va ser Lamu, al qual vam arribar en uns tretze dies. A Lamu, el vaixell va romandre fondejat durant unes tres o quatre hores, i vaig baixar per veure el port. El capità també havia anat a terra, però m'havia avisat que el port era traïdor per la marea. Era un lloc molt petit. Vaig anar a l'oficina de correus i vaig estar encantat de veure-hi indis treballant. També vaig veure els africans i vaig intentar familiaritzar-me amb les seves formes de vida, que em van interessar molt». De tornada, Gandhi gairebé perd el vaixell, ja que "l'elevat corrent era tan fort que era impossible subjectar l’escala al vaixell. El primer xiulet per començar ja havia sortit. Estava preocupat. El capità era testimoni de la nostra situació des del pont. Va ordenar al vapor que esperés cinc minuts més. Hi havia una barca que em van llogar per deu rupies i amb ella vaig acostar-me al vaixell. L'escala ja s'havia aixecat. Per tant, vaig haver d'arreglar-me amb una corda. Els altres passatgers van quedar enrere. Llavors vaig apreciar l'advertència del capità", va escriure. Gandhi va pujar al vaixell penjat d’una corda i marejat, ja que a Lamu, la marea et pot trair. Per això t’aconsellen no sortir a navegar sense un tripulant local. Si ho fas, la tripulació et porta amb els dhows, els preciosos vaixells de vela locals, per veure com cau el sol. Paga la pena.

Quan Gandhi va fer-hi escala, a Lamu només hi havia un hotel. Encara existeix, per cert, el Petley’s Inn. El propietari era Percival Petley, un home que havia fracassat en fer plantacions a la zona de l’actual Tanzània i en una escala a Lamu s’hi va quedar. Ara, el seu hotel inicialment no era un lloc agradable, ja que Lamu semblava un lloc perdut. Un viatger escrivia que "no era un gran hotel i, si et volies rentar, un senyor bastant gran t'abocava una galleda d'aigua al cap. Hi havia rates, però podies fer un te a la terrassa de dalt. Els fusters àrabs havien fet una bona feina. Petley aquí t’explicava per quina raó tenia un sol ull, una gran cicatriu al rostre i el braç esquerre ferit: anys abans havia patit una trobada amb un lleopard i, com que no tenia arma, havia lluitat amb la bèstia amb les seves mans". Petley va anar millorant el seu recinte, però quan va morir, a mitjans dels anys 50, l’illa encara no s’havia posat de moda. Les anècdotes sobre aquell britànic, però, encara es poden escoltar quan cau el sol i es demana una cervesa amb vistes al mar.

Mirar passar les veles al mar i els rucs a terra. Malgrat que ara el turisme ja genera beneficis, la major part de la població segueix vivint com sempre de vendre menjar, pescar o fer de fuster. Hi ha un bell equilibri entre tradició i modernitat. Fins i tot s’ha permès tenir quatre vehicles de quatre rodes, darrerament. Quatre, ni més ni menys: dues ambulàncies, un camió d’escombraries i el cotxe de l’alcalde, que només va servir per agafar una carretera interior que connecta Lamu i Shela, una preciosa població on bona part del turisme fa nit per ser al costat de la platja. Tot el recorregut és ple de cases precioses, de gent que fa vida al carrer i, també, de botigues on occidentals que s’han enamorat de Lamu treballen amb la comunitat local per fer obres d’art o roba. Lamu és un d’aquells llocs que solen escollir les persones riques amb bon gust artístic per desconnectar. Els rics, ja se sap, es divideixen en dos grups: els que tenen bon gust, de qui sents enveja perquè poden comprar objectes i cases precioses, i els que tenen mal gust, dels quals ho maleeixes tot.