De l’'art déco' a l’imperi de Messi: un viatge a Miami

Barcelona"Tenen reserva per menjar?", pregunta una noia vestida molt elegant en un castellà amb accent cubà. Alguns curiosos miren la carta del local, altres intenten veure l’interior sense entrar-hi. I qui està disposat a gratar-se la butxaca, entra per prendre alguna cosa a la Casa Casuarina, el magnífic edifici construït el 1930 per ordres d’Alden Freeman, un milionari del sector del petroli enamorat de l’art. Però la Casa Casuarina, convertida ara en un hotel de luxe amb restaurant, no és coneguda ni pel seu arquitecte, Ronin Wolf, ni pel seu estil, que imita les cases colonials espanyoles de Puerto Rico. Si la gent s’hi atura és perquè aquí, el 15 de juliol del 1997, el dissenyador de moda italià Gianni Versace va ser assassinat per Andrew Cunanan. Casa Casuarina havia estat comprada per Versace i va ser aquí on va trobar la mort en un cas que va escandalitzar l'opinió pública. El restaurant que ara és a dins de la Mansió, per cert, es diu Gianni’s. És a dir, com Versace. Als Estats Units es fa negoci de tot, també de la morbositat. Benvinguts a Miami Beach.

La gent que viu a Miami molts cops evita passar per Miami Beach. Especialment, quan arriba l’spring break, les vacances de primavera dels estudiants, quan milers de joves de tots els Estats Units es desplacen a destins turístics per viure uns dies d’excés. Alcohol, cossos despullats, música a tot volum i, de tant en tant, baralles. La resta de l’any, per Miami Beach s’hi pot passejar amb certa calma, especialment durant el dia, tot i que sempre hi ha diversió. A una cantonada, quatre joves fan sonar el motor d’una Harley-Davidson. A un club LGTBI+ amb terrassa oberta al carrer, una drag queen fa un espectacle a l’hora de dinar amb música de Chenoa. I els curiosos van desfilant per davant de la Casa Casuarina, recordant aquell polèmic assassinat de Gianni Versace a una casa que en el seu interior tenia un mur amb 100 medallons d’estil renaixentistes amb cares de persones de moda ara fa 100 anys. Per això hi pots trobar Lenin i Mussolini. A Miami et pots trobar coses inesperades cada quatre passes.

Miami és la ciutat del vici. En lloc de considerar-ho un estigma, molts negocis locals fan ús d’aquest nom com a marca comercial. Un videojoc ha acabat de posar de moda el nom de Vice city, com ja va passar als anys 80 amb la famosa sèrie de televisió sobre dos detectius, protagonitzada per Don Johnson i Philip Michael Thomas, que va acabar de crear l’imaginari col·lectiu d’una ciutat on la gent es passa mitja vida en banyador fent festes en vaixells de luxe i clubs de moda, rodejats de models i alcohol. A l’Ajuntament li agrada més parlar de Miami com la ciutat de color rosa. Rosa, com la llum sobre el mar al vespre i com els edificis art déco de Miami Beach.

Perquè a Miami Beach, darrere del soroll, hi ha molta bellesa. Malgrat ser una ciutat ben jove, s’hi poden trobar edificis gairebé centenaris fets amb un gust deliciós. Una ciutat que ha crescut a un ritme esbojarrat des d’aquell 1891 en què Julia Tuttle, una vídua, va comprar 640 acres a la riba septentrional del riu Miami i va demanar al constructor de ferrocarrils Henry Flagler si podria estendre la línia del ferrocarril fins aquí, ja que volia construir-hi un hotel. Era l’era que començava a néixer el turisme i Tuttle va entendre que aquell lloc era ideal. La zona, que els espanyols havien controlat durant segles sense fer-hi ciutats i batejant-la amb noms bascos, com la famosa Badia Biscaïna que ara es coneix com a Biscayne Bay, va començar a atraure població. I en pocs anys es va decidir fer un pont per unir la terra amb una franja de terra allargada que havia davant, la zona de Miami Beach. Aquí, ja existia al sud l’edifici més antic de Miami, un preciós far que servia per ajudar els nàufrags i mariners. I diferents famílies havien intentat fer-hi plantacions agrícoles sense gaire sort. Seria l’enginyer agrònom John S. Collins el primer a triomfar: hi va plantar alvocats i molts pins que servien per aturar l’erosió del mar. Els Collins, però, van trigar poc a entendre que més que fer créixer alvocats, calia fer créixer formigó. Demanant préstecs, els Collins van netejar tota la zona de Miami Beach, que era plena de manglars, van aconseguir ajudes per fer navegable la zona de canals interior i el 1915 s’hi va aixecar el primer hotel, el Brown's, que segueix encara dret al número 112 d’Ocean Drive.

En una ciutat que s’enfila cap al cel amb gratacels cada cop més alts on estrelles de la música llatina es compren lofts, el Brown’s Hotel és ben petit. Un edifici de fusta de dos pisos que sembla més un edifici de correus del far west. Un edifici bonic on encara s'hi allotgen turistes, gairebé tots gent que sap el que busca: llocs amb ànima. Aquella gent que surt a caminar per anar fent ruta per tots els hotels que es van començar a construir als anys 30, poc després del gran huracà del 1926, que va deixar 25.000 persones sense llar i va provocar nous plans per reurbanitzar la zona. Miami Beach va omplir-se en 15 anys d’un munt d’edificis fets amb estil art déco, molts amb aquesta tonalitat rosa típica de Miami. Una tonalitat que, de fet, té un pare, el dissenyador Leonard Horowitz, que als anys 80 va crear una paleta de colors de la mà de l’ajuntament per repintar vells edificis. Aquella dècada en què per culpa de la televisió la gent identificava Miami amb el vici, l’ajuntament buscava crear una imatge positiva fent servir el color rosa. De fet, el 1983 l’artista búlgar Christo, conegut per les seves obres d’art gegants en moviment, va envoltar un grup d’illes de la badia amb teles gegants de color rosa, en una obra impactant. Per això avui en dia Lionel Messi juga vestit de rosa. No és casualitat que el club local, l’Inter Miami, escollís aquest color per a la seva samarreta.

La terra promesa dels arquitectes

Les tonalitats dolces acompanyen el viatger per Miami Beach mentre es gaudeix d’edificis com el The Carlyle, l’hotel amb els seus característics pilars verticals on van allotjar-se els grans noms del jazz o Mick Jagger. O l’emblemàtic Colony Theatre, pagat per la cadena Paramount el 1935. A la Lenox Avenue, diferents zones de bancs tenen ombra gràcies al talent de Morris Lapidus, un arquitecte nascut en una família ortodoxa jueva a Odessa, Ucraïna, que va reformar alguns carrers de la ciutat, va dissenyar alguns dels hotels més grans de Miami i va enamorar-se del clima local. Mirant els bancs amb formes geomètriques de Lapidus, no és difícil pensar en els dissenys russos de Vladímir Tatlin o Aleksandr Ródtxenko. Un altre teatre, el Lincoln, és un dels edificis més bonics, dissenyat per Thomas W. Lamb el 1936. Malauradament, ja no s’hi pot veure cinema o teatre. Ara és una gran botiga de roba, tot i que s’ha respectat l’arquitectura. Ara, on abans es menjaven crispetes, t'hi compres camises. On hi havia la pantalla, ara s’anuncien ofertes. Tot és un negoci, en el fons.

Però també hi ha qui ha lluitat per defensar el patrimoni de Miami, i s'ha aconseguit que la llei defensi edificis com el Park Central Hotel, un dels treballs més reconeguts de l'arquitecte novaiorquès Henry Hohauser. La llista d’hotels dels anys 30 i 40 d’art déco és llarga. El Colony, el Crescent Hotel, el Waldorf Towers Hotel o el Leslie. Càpsules del temps que, evidentment, han servit per gravar-hi films, com Scarface de Brian De Palma, amb Al Pacino. Gràcies a la iniciativa d’un grup d’amics de la història local, als anys 80 es van protegir aquests edificis, es van catalogar i s'hi van instal·lar panells que expliquen la seva història. Als hotels i les seves piscines s’hi roden videoclips i sèries, ja que quan hi entres, sents que tornes al passat.

Però Miami mira cap al futur. I ho fa en castellà, ja que s’ha convertit en una mena de capital de tota la comunitat llatinoamericana que atrau persones de tot el continent, ja siguin membres de grans nissagues mexicanes o argentines, o immigrants sense recursos que busquen feina. Al sud de la ciutat i les illes, grans complexos d’edificis acullen gent de mig món, però especialment de l’Amèrica Llatina. Al créixer així de ràpid, la ciutat també ha patit. Pobresa, droga o els aldarulls dels anys 80, en què desenes de persones van perdre la vida quan la comunitat afroamericana va sortir als carrers per protestar contra la violència policial i contra el fet que les autoritats cuidessin més els immigrants cubans que no pas a ells. Miami sempre ha estat unida amb Cuba, illa no gaire llunyana. Però va ser especialment després de l’ascens al poder de Fidel Castro que el lligam va fer-se més fort, ja que milers de persones que van fugir de Cuba van anar a parar a la petita Havana. Aquesta Little Havana on trobes veterans de la fallida invasió de Cuba de Bahia de Cochinos jugant a escacs al parc on un monument recorda els morts en la lluita contra el comunisme. Un barri que viu amb gallines pel carrer, grans murals que recorden Gloria Estefan, Celia Cruz i altres genis de la música llatina nascuts aquí i moltes olors, com els pastissos de guaiaba, l’arròs amb iuca i per descomptat, el cafè cubà. I els entrepans, els Sanguich o sanguches, com els diuen, en locals ja mítics com el Cafè Versalles, on es poden trobar polítics republicans i demòcrates units per dues idees: menjar bé i captar el vot dels cubans.

La petita Havana ha vist com dels seus carrers han sorgit imperis comercials, alcaldes, governadors i alguns dels artistes més famosos dels Estats Units. "Alguns eren ciutadans nord-americans i d'altres mai ho serien, però tots eren, en primer lloc, cubans. I compartien una mena d'encanteri col·lectiu, ocult, aquell complex febril de ressentiments i venjances i idealitzacions i tabús que fa tan potent l'exili", escrivia la periodista Joan Didion al seu excel·lent llibre Miami, sobre aquells anys 80 en què si acreditaves que formaves part de guerrilles que cometien crims a l’Amèrica Llatina en nom d’una suposada llibertat, tenies descomptes als casinos de la ciutat. La comunitat cubana s’ha fet un lloc a la vida política del país, mirant de reüll sempre què passa a l’altra banda del mar, a Cuba, on demanen canvis. Però amb unes noves generacions que cada cop són més crítiques amb el somni americà. "Haig de fer dues feines per pagar-ho tot", es queixa un conductor d’Uber, que també treballa en un restaurant. "I tenim un problema amb la sanitat, és molt cara, t’arruïna. No sempre pots pagar la sanitat privada. Somio marxar a Europa, tinc familiars allà que viuen millor", explica. Quan li preguntes on viuen els familiars, respon amb una rialla. "A Ripollet, diuen que la gent és més amable que aquí. Aquí només es pensa en els diners, tothom és molt agressiu", afegeix. No li falta raó. A Miami tens llibertat per somiar que seràs ric, com han aconseguit tants cubans. Però també tens llibertat d’acabar al carrer pobre, sense atenció mèdica, sense res. Els cubans segueixen ajudant-se entre ells quan poden, però veuen com Miami cada cop és més car. Com tot canvia.

I dins dels canvis, els nous barris de moda són llocs com Coral Gables, un barri elegant on pots trobar un espai de llibertat en forma de llibreria, la Books & Books creada el 1982 per Mitchell Kaplan, un jove estudiant de dret que avui en dia segueix al peu del canó recomanant en una pissarra llibres que en altres estats dels Estats Units han estat prohibits per culpa de la pressió de grups d’extrema dreta conservadors. O barris com Wynwood, una vella zona de fàbriques on no fa tant no hi anava ningú perquè era poc segur. I ara s’ha convertit en una zona plena de galeries, restaurants i sobretot, art urbà, amb joves artistes de tot el planeta que hi arriben per fer-hi els seus murals gegants. Un barri on es barregen els accents de Puerto Rico, Colòmbia, Brasil, El Salvador, Mèxic o la República Dominicana. Tots, entregats al nou símbol de la ciutat: Lionel Messi. La seva cara és omnipresent, murals gegants fets a Wynwood, o en un anunci gegant al Downtown, a la primera línia de mar, allà on hi ha el pavelló dels Miami Heat de bàsquet, gratacels fets per arquitectes com Zaha Hadid o el preciós museu d’art modern Jorge M. Pérez, que té una obra de Jaume Plensa a fora, mirant el mar, on amb sort veus passar nedant un manatí. Animals gegants que neden en pau mentre el sol, al pondre's, va tenyint les aigües, naturalment, de color rosa.