Viatges

La ciutat dels morts que és plena de vida: un viatge a Benarés

Ciutat sagrada per a tres religions és el lloc on molta gent desitja morir i que les seves cendres acabin al Ganges

Panoràmica de la ciutat de Benarés.
26/07/2024
8 min

Barcelona"Txai, txai?", ofereix un jove venedor de te amb llet. Fa una mica de fred, així que s’agraeix. Un jove que mira un partit de criquet al telèfon en compra mentre esquiva un búfal d’aigua, que baixa per les escales tot mastegant flors. Però costa deixar de mirar un tros de cama que surt de la pira funerària. Cada dia, es cremen més de 100 cossos a les escales que baixen al riu Ganges, a la ciutat de Benarés.

Una ciutat famosa pels seus morts però plena de vida. Tot barrejat, sense filtres. Els vianants creuen la zona on es cremen els morts cap a l’escola o la feina. Mentre passen parlant per telèfon amb un amic, esquiven un grup de familiars que baixen un cadàver embolcallat amb una tela taronja. El baixen a les aigües, on el purificaran abans de portar-lo a la pira funerària on cremarà durant unes quatre hores. Més d’un ciutadà amb poca feina passa l’estona mirant com cremen els cossos, com qui mira un grup de paletes fent obres. Només demanen als turistes que no facin vídeos, però et conviden a passejar-te entre les pires, com si res, on els treballadors que es guanyen un jornal portant fusta la fan petar, tranquils. "Ah, sou de la ciutat de Messi?", pregunten, sense saber que Messi ja no hi és, a Barcelona. I els cossos van cremant a pocs metres. Les vaques i els búfals es cruspeixen les flors que adornaven el cos fa poc. Un familiar escollit, que s’ha rapat els cabells i serà l’encarregat de recollir les cendres, mira com crema la seva mare, tot pensatiu. Els altres familiars fan broma, mirant vídeos de TikTok. Tots homes, ja que les dones no poden entrar a la zona. Segons s'explica, per evitar que una vídua tingui la temptació de saltar sobre la pira per morir amb el seu marit. La vida i la mort, unides en una sola idea i en un sol espai. Aquesta és una ciutat d’extrems.

Tots els hinduistes somien ser incinerats a Benarés, la ciutat santa. I que les seves cendres baixin pel riu Ganges. La tradició diu que qui sigui incinerat aquí anirà directe al cel i s'alliberarà d'una nova reencarnació, motiu pel qual els hinduistes que tenen diners ho deixen tot arreglat perquè les seves cendres acabin al Ganges. També els pobres arriben provinents de tot el país, per veure si moren als carrerons de Benarés i l’Ajuntament els crema en un forn modern, ja que a la zona sagrada cal pagar pels treballadors i, sobretot, per la fusta de les pires, que va baixant en barques des de l’Himàlaia cada dia. Per cremar un cos calen uns 300 quilos de fusta, que cremen gràcies a un foc que, segons la tradició, fa més de 2.000 anys que està encès. En funció del tipus de fusta, el preu pot oscil·lar entre els 15 euros i els 300, a més de propines i, esclar, el trasllat del cos si el mort no ha traspassat a Benarés. A l’Índia no tothom pot pagar 15 euros per la fusta.

Així que les autoritats han intentat posar una mica d’ordre, i mantenir cert equilibri entre tradició i modernitat, prohibint que la gent llenci els cossos dels seus éssers estimats al riu quan no poden pagar els diners de la fusta. Però, de tant en tant, encara veus baixar algun cos per les aigües d’un riu tant bonic com brut en què cada dia milers de persones es banyen. Un home es renta les dents pocs metres més avall de la zona on cremen els morts. Els turistes fan ganyotes en veure-ho, pensant que és poc higiènic. Ell escup l’aigua al riu com si res. Aquesta aigua on sí que està permès llençar cossos en uns casos concrets. Els nens de menys de 12 anys i les dones embarassades, ja que se’ls considera purs i no cal purificar-los; les persones que han mort per la picadura d’una serp, les vaques i els leprosos. Quan es fa, se sol lligar el cos a unes pedres, per evitar veure’ls flotar.

Manikarnika Ghat és l'àrea a on es fan les cremacions

Temples inestables

Benarés, segons la tradició, una ciutat tan antiga que van arribar-hi a viure divinitats en aquella època en què els Déus caminaven al costat dels homes. La tradició diu que la va fundar el mateix déu Xiva ara fa 5.000 anys. Els arqueòlegs, basant-se en restes i no pas en llegendes, creuen que el primer assentament devia ser d’ara fa uns 3.200 anys. Sigui com sigui, és una de les ciutats més antigues del planeta, no gaire lluny de l’Himàlaia, al costat del riu, en una vall fèrtil. No, no és una ciutat com les altres. És única, tot i que, d’alguna manera, és com una ampolla que recull totes les essències de tot un país ben complex com és l’Índia. "El país de la religió com a situació existencial. La religió és l'Índia i l'Índia és religió", com deia l’italià Alberto Moravia, que la va visitar uns quants cops, un amb Pier Paolo Pasolini, que va enamorar-se d’un país que també el va fer patir, amb les seves olors, amb el seu dolor i els seus cossos ferits pels carrers. Una terra que ha vist néixer un munt de religions. No només l’hinduisme. A pocs quilòmetres de la ciutat de Benarés hi ha la zona de Sarnath, on per primer cop Buda va predicar el budisme, lloc de pelegrinatge per a milers de creients. També és visitada pels fidels del jainisme, religió mil·lenària nascuda a l’Índia, cosa que fa de Benarés una ciutat triplement santa. I, des de la zona on es cremen els morts, es poden veure de fons els minarets de la preciosa mesquita d’Alamgir. Benarés no és una ciutat santa de l’islam, però aquesta religió hi és ben present. Aquí, tothom prega.

Per Benarés hi van caminar, segons la tradició, el mateix déu Xiva i Siddharta Gautama, Buda. Ara en queda ben poca cosa, d’aquella època. És una ciutat antiga d’edificis relativament moderns. No n’hi ha cap que tingui més de cinc segles, ja que abans els conqueridors ho tiraven tot a terra per aixecar els seus símbols de poder, com van fer els mogols. Ferides encara vigents. L’actual govern nacionalista de Narendra Modi, per exemple, vol enderrocar la mesquita de Gyanvapi, construïda del 1678 pels mogols, ja que es va aixecar sobre un vell temple dedicat a Xiva. Els nacionalistes hindús consideren que poden enderrocar totes les mesquites que es pugui demostrar que es van aixecar sobre temples hinduistes ara fa quatre segles. Les últimes dècades s’han enderrocat algunes mesquites, i sempre que això passa hi ha manifestacions i morts. Ara a la mesquita de Gyanvapi no s’hi pot entrar. Ha quedat envoltada de tanques de seguretat i homes armats, a l'espera de saber si un jutge dona permís per enderrocar-la i ampliar així el luxós temple de Kashi Vishwanath, aixecat just al costat, on es creu que va existir el vell temple de Xiva que ja apareix citat en textos de fa 2.000 anys. Un temple amb cúpules recobertes d’or que atreu milions de pelegrins cada any i no deixa de créixer, amb una zona VIP de luxe inclosa. Per entrar-hi, però, cal deixar la bossa, el telèfon mòbil i tot el que portis en un edifici proper, passant després per un munt de controls, ja que hi ha por a atemptats islamistes. Aquí, tot té un preu. Si pagues l’entrada més cara, et saltes les quilomètriques cues i, de pas, et regalen una espelma i un mocador. Els indis amb menys recursos, han arribat a fer 48 hores de cua per entrar al temple. Un espai on només els micos no entenen de religions. Pispen les ofrenes en forma de fruita dels hinduistes, les agafen i, creuant un filat espinós, se les cruspeixen sobre la vella mesquita que potser serà enderrocada aviat.

Un grup de sadhus als carrers de Benarés.

La presència del riu

"Benarés és una ciutat plena d’història, on es barreja la llegenda i la realitat", deia Mark Twain, que també va venir a la ciutat atret per la seva fama, per fer-se'n una opinió. Fascina, Benarés, visitada per escriptors, poetes, actors i estudiosos. Milions de persones la volen conèixer. Poder arribar i pujar en una barca just a sota de l’impotent pont ferroviari que els britànics van construir a finals del XIX. El tren segueix sent un dels grans llegats que van deixar els britànics. "Això sí que ho feien bé. El tren i el criquet", bromegen els joves que t’ajuden a enfilar-te a les barques que baixen cap al centre de Benarés. A la riba oriental no hi ha edificis, ja que és on puja l’aigua en època de pluja. Quan són els mesos secs, en aquesta riba es formen grans platges per on la gent camina o fa passejades a dalt d’un camell. Tota la ciutat, doncs, és a la riba occidental. Des de les barques, es van veient els imponents palaus que s’aixequen desafiants. Alguns, envellits, cauen a trossos. Altres, propietat de rics aristòcrates, són tot opulència. Alguns fa dècades que estan tancats i altres s’han reconvertit en hotels de luxe. Una ciutat d’extrems on el riu sempre hi és. Com a destí final de les cendres, com a decorat de fons per a les joves influencers occidentals que fan ioga o com a via principal de comunicació, ja que per dins de la ciutat antiga tot és un gran laberint de carrerons on és fàcil perdre’s. Els locals sempre saben on queda el riu, sempre troben fàcil el camí que porta als ghats, com es coneixen les escales que baixen al riu, construïdes per aristòcrates, civils o societats civils al llarg dels segles. Escales on pelegrins baixen cada dia per banyar-se al riu i purificar-se en aigües brutes. N’hi ha més de 100, de ghats, cada un amb el seu nom i funció.

N'hi ha cinc, per exemple, que són destinats a banyar-se cada dia. De fet, per fer-ho bé, caldria banyar-se als cinc en el mateix ordre cada dia: Asi, Dasaswamedh, Barna Sangam, Panchganga i Manikarnika. Benarés té ritme, sonoritat, en aquests noms i la música, omnipresent. En els càntics religiosos o les danses tradicionals, amb nois joves amb els ulls maquillats que mouen els peus, on duen picarols. Altres ghats es reserven als musulmans, per xerrar després de les oracions. Altres, als jainites, o simplement són un espai de trobada on fer la bugada o jugar amb estels. A l’Índia, quan arriba la primavera, el cel s’omple d’estels, que tant adults com nens fan volar durant setmanes. Estels que sobrevolen els cadàvers, a vegades. Que un nen rialler vingui a buscar un estel que li ha caigut entre les pires no sorprèn ningú. La mort forma part del dia a dia.

Les escales típiques de Benarés que porten al riu Ganges.

La majoria dels visitants es queden a la ciutat vella, ignorant que hi ha una Benarés moderna, amb grans avingudes, universitats i edificis contemporanis. O la part construïda pels britànics, amb rellotges a les cruïlles i edificis inaugurats per la mateixa reina Victòria, que també va voler veure la ciutat amb els seus ulls. El visitant, no el podem culpar, preferirà caminar durant hores per la riba, de ghat en ghat. Veient els místics i els monjos. Tant els autèntics com els que es pinten la cara com si fossin divinitats només per ser fotogènics i treure diners als turistes. Una passejada veient com es fabrica una barca de fusta, com es baixa el peix o com, al ghat de Dandi, els ascetes mediten, tots prims, amb els ulls tancats. La vida que passa mentre cau el sol.

I, quan cau el sol, el ghat Dasaswamedhe s’omple de milers de persones que busquen un bon lloc, sigui a terra o sobre vaixells, per veure la cerimònia coneguda com a Ganga Aarti, quan els bramans de la ciutat canten encenent espelmes i demanant la purificació de tots els presents. Les flors i les espelmes acaben baixant pel riu quan ja s’ha fet de nit, després de més d’una hora de càntics que van embruixant, encisant, atrapant. Amb la seva brutalitat, Benarés segueixes enamorant turistes que molts cops no saben com verbalitzar el que han sentit. Una ciutat en què, en pocs minuts, t’horroritzes i t’enamores, a parts iguals.

stats